LES CARABASSES

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!

COSES DE FAMÍLIA

L'altre dia vaig coincidir amb un home, del que desconec el nom, a Llocnou de Sant Jeroni. L'home està fent-se, a poc a poc, un xalet al costat d'una vella alqueria. Parlant amb ell, li vaig preguntar per l'alqueria. És una construcció gran, molt gran diria jo. Té tres plantes amb finestres i balcons en la segon. Davant d'ella s'alcen unes imponents palmeres que donen bona hombra d'estiu. Tindrà al menys cinc navades de fonda. Per una porta trencada, s'aprecia una volta de canó enfonsada pel pes del temps que deuria amagar el celler. Afegida a l'alqueria hi ha una xicoteta capelleta construïda amb molt de gust; en el cantó hi han uns carreus fets a consciència i amb molta paciència, més perfectes que els que puguera fer hui qualsevol màquina; encara es conserva un xicotet campanaret i es veu el lloc de la campaneta que possiblement cridara a missa als treballadors dels voltants. En les portes de la capelleta, escrit amb claus clavats sobre elles, es pot llegir: AÑO 1885. Per desgràcia, l'alqueria hui està en ruïna. Quasi tot el sostre ja s'ha enfonsat i només queden plantades algunes parets per l'interior. A la part de darrere, entre dos troços de teulada del que possiblement foren les quadres, s'alça una enorme figuera, indicador indiscutible de ruïna.
Vaig estar interessant-me per l'alqueria i eixe home em va dir que pertany a la seua família, de fet ell també és un dels propietaris. La va construir el seu besavi, i la capelleta la va alçar un germà de la seua besàvia quan es va jubilar, per aquells temps. Fa uns vint anys, quan encara el sostre es mantenia al seu lloc, una persona els comprava l'alqueria per nou milions de pessetes, uns cinquanta quatre mil euros. La família es va reunir un diumenge per dinar i parlar del negoci. En acabar la paella, cadascú va dir la seua i van acordar entre tots acceptar l'oferta de nou milions de pessetes. Una vegada acceptat el preu, este home va dir: Esteu d'acord tots amb eixe preu?; sí, contestaren tots; doncs bé, en eixe preu me la quede jo. Automàticament el preu es va multiplicar i l'alqueria se'n va anar a fer la mà.