A fer la mà

NO FEM DE LA TERRA UNA ERA

2010-12-02T18:55:00.000+01:00

Esta vesprada he anat al bancal a collir un grapat de mandarines per a casa i me n'he tornat amb mig cabas de taronges, una dotzena de xirimoies, mitja de caquis, un grapat de bledes, unes quantes penques i un pessic de jolivert. Possiblement això, al supermercat, apenes valdrà uns pocs euros: cinc o sis. Però, i el qui no els té.
Abans tot el món tenia un tros de terra on feia de tot per a casa; eren temps diferents i molts productes, si no te'ls feies tu, no els tastaves perquè valien diners, i de diners, hi havien pocs. Després, relativament en poc de temps, tots ens férem rics. La terra va perdre el seu valor com a lloc on cultivar vegetals i es va revaloritzar com lloc on cultivar rajoles: i tots bojos a vendre. Ara, en poc de temps, sense relativitat, hem donat un gran pas cap arrere. I qui diu que no tornarem a una economia de subsistència? Hui, desgraciadament, en són molts els que no tenen ni per menjar, i han d'acudir als menjadors socials per omplir la panxa. Potser, si tingueren un pam de terra on poder conrear quelcom, no haurien de passar la vergonya d'anar a demanar.
"Fills meus, va dir un pare als fills en el darrer viatje que feren a vuere el bancal: no feu d'esta terra una era."

FEM

2010-11-13T12:34:00.000+01:00

El bon llaurador, al cap de l'any es menja una càrrega de fem.

FOC

2010-09-07T23:05:00.002+02:00

Tristor, eixe és el sentiment que es sent quan u contempla els devastadors efectes d'un incendi forestal des de fora, i quan dic des de fora vull dir com a espectador. Perquè el sentiment més fort que es sent des de dins, i quan dic des de dins vull dir com a element actiu en les tasques d'extinció, és el d'impotència. De bon matí, quan m'he alçat, ja he percebut, dins de ma casa, l'olor inconfundible de la muntanya encesa. Corrent m'he abocat a la finestra: una prou espessa boira de fum ho embolicava tot, afortunadament no es veien flames a les muntanyes de l'esquena del poble. Després he eixit al terrat, tampoc es veia foc per l'altra banda. Quan he pujat al cotxe per eixir a la feina, no feia més que mirar d'on venia eixe espés fum. Finalment, quaranta dos quilòmetres més lluny, he arribat al seu origen. Just prop, massa, d'on anava a treballar. La gent havia sigut desallojada, al meu amic l'havia denunciat la guàrdia civil per negar-se a abandonar sa casa, ens ha fotut, i això que les flames encara estaven prou lluny d'allí. Afortunadament, prompte s'ha fet de dia i els mitjans aeris, molts, han acudit a apagar les flames. I ho han aconseguit, al menys, en el front que s'estenia des d'Agullent fins a Benissoda. Mai havia vist tants mitjans aeris apagant un incendi: helicòpters, dromaders, airtractors i, a mitjan matí, fins a cinc hidroavions que ben prompte s'han fet amb les maleides flames. També molta gent s'ha ficat a la feina, brigades, soldats, voluntaris i fins i tot algun particular ha llogat gent per defensar les seues propietats.

Ara, el foc s'esten cap a Bocairent i Fontanars. Des de ma casa, quaranta dos quilòmetres més lluny, veig una columna de fum córrer de pressa, espentada pel ponent, cap a la mar. Per a algú la nit va a ser molt llarga, massa.
Abans de penjar esta entrada, me n'he recordat de Vicent, un excel•lent ferrer que vaig conéixer este estiu. Vicent, a part de ser un bon tio, és escultor. Un dia em va ensenyar, tot orgullós, unes fotografies de les seues escultures en ferro, fusta i pedra, exposades entre els pins que voltegen sa casa, una casa de fusta. Li he cridat perquè em va dir que sa casa estava prop d'Ontinyent. Estava dessolat.

EL CANT DELS OCELLS

2010-06-20T11:34:00.002+02:00

L'altre dia vaig anar amb dos amics a un concurs de cant de pardals que feien a u poble prop del meu. Era la primera vegada que acudia a un esdeveniment així i ho vaig trobar molt curiós. Les aus que participaven eren les comunes a la Safor com el gafarró, la cagarnera i el verderol, a més del passarell, més abundant a la Vall d'Albaida, però que també hi participava. Un dels organitzadors, Miquel de l'Auxiliar, del meu poble, ens va explicar en què consistia el concurs, què es valorava i la manera de puntuar. Contràriament al que nosaltres pensàvem, no guanya l'ocell que més canta, sinó aquell que més s'ajusta a uns paràmetres de cant preestablerts i codificats. Per que els pardals aprenguen els diferents cants, els fiquen unes cintes o uns cedés contínuament per que els memoritzen. Aleshores guanya aquell ocell que més s'ajusta al canon establit. A més de cantar els diferents cants (cada un d'ells té un nom, ara només recorde un que es diu la niuada) també es valora que el pardal sàpia entrellaçar-los. Un jutge segut en una cadira a una certa distància del públic (el concurs es celebrava en un camp de futbol), escolta els cants de sis ocells que té davant seu i va puntuant segons el seu criteri. De veritat és sorprenent l'oïda que han de tindre aquestes persones.
Després de veure el concurs, anàrem a esmorzar al poble veí. En baixar del cotxe, i de camí al bar, escoltàrem en un balcó el cant d'un pardal. "Fixeu-vos que bé que canta eixa cagarnera", vaig dir als meus amics. "No home no, això és un gafarró", em replicà un. " No teniu ni idea. És clar que eixe que canta és un canari", sentencià el tercer. És clar que no aprenguérem res.

MANIPULACIO EN CANAL 9

2010-01-17T11:48:00.004+01:00

La televisió valenciana, Canal 9, està arribant a uns extrems de manipulació que ratllen el delicte. Les notícies no són més que un pamflet publicitari i propagandístic del PP, on ens fan creure que un burro vola i que vivim en el país de les Meravelles, on prompte el nostre nivell de vida serà tan alt i tan excepcionalment bo, que no farà falta ni treballar per a viure: el senyor Camps i la senyoreta Rita, tocats per la mà divina de Déu, que els escolta i els complau, aconseguiran que els valencians arribem a ser una raça privilegiada i exòtica dins l'espècie humana, admirada i envejada per tot el món.
Acò ho vinc a dir pel que vérem anit, 16 de gener. La programació normal de Canal 9, dissabtes per la nit, és el telediari a les nou, després la prèvia del partit de futbol i, a continuació, el partit, anit, ni més ni menys que un Barça-Sevilla, bon partit per als qui els agrada el futbol. Però anit no va ser així. Després de les notícies, fetes a presses i correres per acabar prompte, sense cap anunci publicitari intercalat, feren Dossiers, un programa de reportatges que suposadament és la bandera dels servicis informatius de la casa. Doncs bé, este reportatge girava al voltant del barri del Cabanyal de València. Com sabreu, el ministeri de Cultura ha declarat el barri bé d'interés públic, i per tant s'ha de protegir. I s'ha de protegir perquè l'Ajuntament del Cap i Casal té previst, des de l'any 1992 si no recordem mal, prolongar l'avinguda Blasco Ibañez fins la mar, travessant este barri i partint-lo per la meitat. No anem a entrar en si la decisió del ministeri és correcta, per cert, que ve avalada per una sentència del Suprem, o no; si qui té la raó és l'Ajuntament o no. No m'interessa esta qüestió, sinó la intervenció de Canal 9 en este assumpte. Com deia abans, amb al·levosía i nocturnitat, el programa Dossiers va fer, descaradament, una apologia abominable dels interessos de la senyoreta Rita. Poc menys que van dir que la zona en conflicte és un infern ple de drogoaddictes i de delinqüents. Tragueren gent parlant de lo malament que està allò i de les ganes que tenen que els dividisquen el barri. Només uns segons tragueren al representant de l'associació per Salvar el Cabanyal defensant els seus arguments.
I jo em preguntem: si tant de drogoaddicte i tanta delinqüència hi ha, què fa la Rita que no envia més policies per tallar eixa situació de soca-rel? Una Rita, que com no, també va eixir besant a tots els que es posaven per davant, una Rita que cada dia està més grossa, farcida de prepotència, vanitat i supèrbia que li han inflat tant les mamelles que pareix que vaja a caure de nassos.
En acabar el programa Dossiers, vaig posar l'Informe Semanal de la Primera. Quina enveja!

SANT ANTONI DEL PORQUET

2010-01-12T16:41:00.004+01:00

És la festa que més m'agrada.El foc, els bunyols, el fred, la música, la mistela. I la bona companyia.

MESURES

2009-09-23T10:57:00.002+02:00

Des de temps immemorials, hi ha un sistema de mesures que hui corre paral·lel al sistema mètric decimal i que, sense ser tan científicament precís i exacte, dóna pràcticament la mateixa informació. Estes són algunes de les mesures que ara em passen pel cap, encara que hi han moltíssemes més.

De distància:
-Allà a fer la mà: molt lluny.
-Allà on Cristo va perdre les espardenyes: llunyíssim.
-A una pedrada: a una trentena de metres, encara que depén del braç de l'interlocutor.
-Al costat: molt prop.
-Un pèl de figa: mil·límetres.
-Aiii! (posant-se les mans al cap): micres.
-Un pam, un xem, un dit: centímetres, encara que depén de les mans de l'interlocutor.
-Un peu, una camallada: d'uns centímetres fins al voltant d'un metre, encara que depén de la cama de l'interlocutor.

De capacitat:
-Un regant, una fila d'aigua: quantitat necessària per poder regar.
-Una cama d'aigua: menys que un regant.
-Un braça d'aigua: menys que una cama.
-Un fil: molt poca aigua.
-Un glop: quantitat de líquid que una persona pot engolir d'un colp. Depén de la capacitat golísitica del l'interlocutor.
-Un cul: quantitat de líquid que resta en un recipient.
-Un dit: poca quantitat. Sol utilitzar-se per a begudes alcohòliques.
-A borbollons: Moltíssim.
-A cabassos: Molts.

De pes:
-Com un boriol: molt poc.

De temps:
-El que tarda en fer-se l'arròs: uns vint minuts.
-L'hora d'abocar el caldo: el migdia.
-En un tres i no res: molt prompte.

Si se vos ocorre alguna més, escriviu-la als comentaris. Gràcies.

LES CARABASSES

2009-07-29T23:37:00.000+02:00

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!

COSES DE FAMÍLIA

2009-07-02T21:06:00.000+02:00

L'altre dia vaig coincidir amb un home, del que desconec el nom, a Llocnou de Sant Jeroni. L'home està fent-se, a poc a poc, un xalet al costat d'una vella alqueria. Parlant amb ell, li vaig preguntar per l'alqueria. És una construcció gran, molt gran diria jo. Té tres plantes amb finestres i balcons en la segon. Davant d'ella s'alcen unes imponents palmeres que donen bona hombra d'estiu. Tindrà al menys cinc navades de fonda. Per una porta trencada, s'aprecia una volta de canó enfonsada pel pes del temps que deuria amagar el celler. Afegida a l'alqueria hi ha una xicoteta capelleta construïda amb molt de gust; en el cantó hi han uns carreus fets a consciència i amb molta paciència, més perfectes que els que puguera fer hui qualsevol màquina; encara es conserva un xicotet campanaret i es veu el lloc de la campaneta que possiblement cridara a missa als treballadors dels voltants. En les portes de la capelleta, escrit amb claus clavats sobre elles, es pot llegir: AÑO 1885. Per desgràcia, l'alqueria hui està en ruïna. Quasi tot el sostre ja s'ha enfonsat i només queden plantades algunes parets per l'interior. A la part de darrere, entre dos troços de teulada del que possiblement foren les quadres, s'alça una enorme figuera, indicador indiscutible de ruïna.
Vaig estar interessant-me per l'alqueria i eixe home em va dir que pertany a la seua família, de fet ell també és un dels propietaris. La va construir el seu besavi, i la capelleta la va alçar un germà de la seua besàvia quan es va jubilar, per aquells temps. Fa uns vint anys, quan encara el sostre es mantenia al seu lloc, una persona els comprava l'alqueria per nou milions de pessetes, uns cinquanta quatre mil euros. La família es va reunir un diumenge per dinar i parlar del negoci. En acabar la paella, cadascú va dir la seua i van acordar entre tots acceptar l'oferta de nou milions de pessetes. Una vegada acceptat el preu, este home va dir: Esteu d'acord tots amb eixe preu?; sí, contestaren tots; doncs bé, en eixe preu me la quede jo. Automàticament el preu es va multiplicar i l'alqueria se'n va anar a fer la mà.

BERRUGUES

2009-06-17T19:50:00.001+02:00

Fins no fa massa temps, les berrugues eren tot un misteri. Apareixien i desapareixien en la pell de les persones sense més ni per a què. A mi per exemple m'ha passat: fa un temps m'aparegueren uns rastres de berruguetes xicotetes pels braços i al cap d'un temps, com van aparéixer, desaparegueren. Ara de nou han tornat, però, afortunadament, amb menys quantitat.
L'home, al llarg dels temps ha intentat resoldre tots els misteris que se li han anat presentat al davant, essència mateixa de l'home, i quan no ho ha pogut fer empíricament, se n'ha anat pels camins de la superstició i la religió. El cas de les berrugues no ha escapat a la curiositat innata de l'home, i com que no ha sabut fins fa poc l'origen i el possible tractament, es crearen una sèrie de mètodes, infal•libles, que llevaven en un dir Jesús les fastigoses berrugues. Però qualsevol no tenia el poder de llevar-les, només uns pocs "elegits" tenien la potestat "divina" de fer-les desaparéixer per sempre.
Per regla general, per que desaparegueren, s'havien de contar totes les berrugues que un tenia pel cos i dir-li-les a un d'aquestos "bruixots", que ell s'encarregaria de fer-les fugir. Segons conten, però açò només són falòries de la gent corrent que no té ni idea, que aquestos elegits agafaven tants cigrons com berrugues tenia el berrugós, i els tirava dins d'un pou, i pegava a fugir abans que els cigrons tocaren l'aigua, doncs si el bruixot escoltava els esguits dels cigrons, no feia efecte.
L'altre dia, caminant pel poble, vaig veure a una dona vestint un babi ben fresquet, que ja fa calor, i totes les parts del seu cos que quedaven a l'aire estaven plenes de berrugues; en tenia moltíssimes la pobra dona, de fet la pell podria dir-se que és de gripau de tantes com té. Al meu poble, abans hi havia un home que, a més de predir l'oratge, també llevava berrugues, el tio Saoret de Bot li deien, el pobre fa uns anys que va faltar. Doncs bé, aquesta dona plena de berrugues que vaig veure l'altre dia és filla del tio Saoret; i jo pensava quan la vaig veure: "que totes les berrugues que el tio Saoret va llevar en la seua vida a altres persones, no aniria passant-li-les a la seua filla?

CINC MIL ANYS

2009-05-28T19:46:00.001+02:00

Dissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.
La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.

SILUETES

2009-05-05T21:13:00.000+02:00

Este matí, quan en la COPE l'àngel del Senyor anunciava a Maria, m'he segut damunt d'un marge a fer un cigarret. L'atmosfera estava un poc tèrbola i de lluny només es definien les siluetes de les muntanyes. Enfront de mi s'obria la vall del Vernissa (jo estava segut damunt d'un marge a Llocnou de Sant Jeroni). Al fons, allà a fer la mà, com si fóra un lleó gitat, s'alçava la muntanya del castell dels moros, uns diuen que és d'Ador (els d'Ador), altres que és de Palma (els de Palma) i altres, que d'Alfauir (els d'Alfauir, clar està). Esta muntanya, des d'on jo ho veia, divideix el paisatge en dues meitats, al sud-est, s'alça el pic Ventura d'Ador, i més cap al sud la Cuta de Castellonet; cap al nord-est, es veu la penya del Migdia de Marxuquera i girant cap al nord el Borró. Totes estes muntanyes alimenten amb les seues fonts i barrancs el feble cabdal del Vernissa, que encara que enguany va de part a part, quants anys feia que no baixava tan ple!, darrerament ja pareix més un barranc d'aigues pluvials que un riu pròpiament dit, doncs en anys d'una relativa sequera, es queda més sec que un bacallà.
Mentre observava el paisatge m'ha cridat l'atenció la nova autovia. L'he esborrat de la vista i m'he imaginat quan per allí passava l'antic camí reial de Xàtiva que comunicava les comarques interiors de la Vall d'Albaida, el Comtat i l'Alcoià amb la mar. I per allí veia passar carros, cavalleries i ramats, guiats per gent, que sense cap pressa, feien el seu camí. En aquelles èpoques seria absurd tindre pressa, quan les distàncies es medien en temps i no en quilòmetres. De Palma a l'Aljorf, cara amunt, 12 hores amb el carro carregat de taronges, em contava mon iaio; feia nit en una venta i a l'endemà cap avall. Hui, en l'encreuament que va a Castellonet de la Conquesta, encara queda una venta, la d'Andreu, darrer vestigi que dóna testimoni de temps passats que no sé si foren millors, però pitjors que els d'ara...

TERRA

2009-03-19T10:46:00.001+01:00

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.

CASUALITATS

2009-03-07T23:12:00.001+01:00

Hi han molts tipus de casualitats: n'hi han d'agradables, d'incòmodes, de fill de putes i de moltes altres classes; però totes van sempre carregades d'un mínim de sorpresa. Fa uns mesos, la meua filla va dur de ca ma mare un conte que jo tenia quan era xiquet; després de fullejar-lo, el vaig deixar oblidat damunt d'una cadira, fins que fa tres o quatre dies el vaig posar entre els contes que hi han a la prestatgeria de l'habitació de la xiqueta. Ahir, sis de març, abans de gitar-se els xiquets, em pregaren que els llegira un conte. D'entre tots els que hi havien, vaig triar el que jo llegia quan era xiquet: "Cheché en el Oeste". Quan vaig començar a llegir-lo, vaig veure una data escrita dalt del primer paràgraf, amb bolígraf roig i números d'una cal·ligrafia perfecta, però no vaig parar més atenció. Al passar a la pàgina següent, vaig veure que dalt del primer paràgraf, hi havia una altra data; y així en totes les de la resta del conte. De seguida vaig tornar arrere i vaig posar més atenció a la primera data: 6-3-73; és a dir, fa exactament 36 anys que jo vaig llegir eixe mateix text a l'escola, i eixos números tan ben escrits els va fer Donya Pilar, aquella mestra que em volia tant i que tants bons records guarde d'ella. Evidentment els vaig informar als xiquets de la casualitat. I evidentment, vaig escriure, sota d'eixa data: 6-3-2009.

PER LA MUNTANYA

2009-01-31T20:04:00.000+01:00

Hui, després de l'aturada hivernal, he tornat amb el meu fill a passejar per la muntanya, per desgràcia la menuda se n'ha anat amb sa mare de compres. Des que este tenia tres anys, i ja està apunt de fer-ne deu, tenim la sana costum dels dissaptes per les vesprades, si fa bon oratge, anar a passejar o a investigar, com diu ell, per les muntanyes del voltant del poble. Ja no ens queda cap cim per pujar; fins i tot hi ha llocs pels quals hem passat i que un adult no ho faria per res del món.
L'objectiu de passejar per la muntanya amb el meus fills no és només el de gaudir de la natura i respirar aire pur durant unes hores, sinó l'aconseguir, encara que siga un poc, que comprenguen com funciona esta perquè la puguen respectar. La curiositat innata dels xiquets els porta a preguntar-ho tot: esta pedra per què té eixos colors?, quin mineral és este?, quina brossa és eixa i per a què servix?, este fòssil com es diu?, trobarem un os de dinosaure?... Hui, per exemple, amb el xiquet que és molt despert, hem parlat des de l'origen de la terra, passant pel de la lluna, fins més enllà de la nostra galàxia. I el bandoler s'ha trobat un fòssil molt bonic, quan jo era el què més i millor en trobava. Pot ser ja comence a fallar-me la vista. Per rematar la vesprada, hem fet un bon manoll d'espàrrecs que ens menjarem demà per sopar en una bona truita.
Després hem tornat a casa, i mentre escric açò, els sent als dos per baix barallant-se i a la xiqueta plorant. És llei de vida.

SANT ANTONI DEL PORQUET

2009-01-18T13:10:00.001+01:00

Com tots els anys, ahir vaig acudir a veure la foguera de Sant Antoni que puntualment s'encén quan arriba esta data. Com tots sabeu, Sant Antoni del Porquet és el patró dels animals, i en honor a ell, es celebra esta festa tan arrelada en la nostra cultura valenciana, encara que hui ha perdut molta de la seua espectacularitat, doncs ja no queden quasi animals en les cases, a excepció dels animals de companyia. Mon pare em contava que abans, en este dia, es feien carreres d'haques, i en el moment de la benedicció dels animals hi havia de tota classe, des de porcs fins a oques. Hui apenes porten gossos, gats, cagarneres i algun que altre animal exòtic d'ultramar. Només un burro queda al poble.
Però jo volia parlar de la foguera. La que he conegut sempre al poble no és tan espectacular com la de Canals, ni molt menys, però s'ha mantingut la tradició, i tots els anys acudix gran nombre de veïns a passar la vetlaeta al costat del foc. Els festers fan una bona morterada de pasta de carabassa morisca i cuinen uns bunyols de repica'm el colze, als que ajuden a baixar, gola avall, uns bons regalls de mistela de la Marina, la millor del món. Mentre, la xicalla va trasbalsant els feixos de llenya, fustes i, en un poble amb llarga tradició melera, els rusc vells i inutilitzades dels abellers, en un riu inexorable que va engolint-se, sense remei, un mar de flames famolenques de combustible.
I allí estem nosaltres, menjant bunyols, bevent mistela i xarrant de tot un poc; disfrutant de la felicitat dels nanos i recordant el què féiem nosaltres, tal dia com hui, quan erem com ells.

TERRA

2008-12-26T19:11:00.002+01:00

Este matí he anat a plantar dos tarongerets que m'ha donat mon pare al meu bancal. No tenia massa ganes d'anar, però com que fa dos dies que estan arrancats, i com que les prediccions meteorològiques són de pluja fins el dilluns, o els plante hui o es sequen sense remei, els pobres. Així és que, abans d'anar a dinar amb la família, sempre dinem el segon dia de Nadal junts, he anat amb desgana, i els he plantat en un bot.
Però tota la inapetència que tenia de plantar els arbrets se n'ha anat a la primera aixaetada: quan el ferro s'ha enfonsat i la terra m'ha transmés l'energia que té en forma de vibracions a través del mànec de l'aixada, he experimentat un deler que ha diluït la malagana, i ha convertit en goig la gossera que portava enganxada al llom. Des de l'estiu que no treballava la terra, i ara, l'he sentida de nou baix els meus peus con un ent que forma part de mi. L'olor de la terra humida, la frescor del seu tacte i els colors de les diverses matèries que la formen, estimulen els meus sentits i hem fan sentir part integrant d'ella. Totes les persones del món deuríem tindre un trosset de terra nostra, per a gaudir-la durant la vida, i on almenys, ens pogueren soterrar.

CONILLS

2008-12-20T18:33:00.002+01:00

Este matí, com la majoria dels dissabtes, he esmorzat en el bar. Hui ho he fet amb el meu amic Poma. Ell s'ha demanat un plat de bonítol al forn i jo un de conill amb pebrera i tomaca. Normalment demane també bonítol o all i pebre, però hui he volgut tastar el conill, doncs feia molt de temps que no el tastava, encara que en sabia el resultat.
Fins fa uns set o huit anys criàvem conills a casa, fins i tot, el dia que canviàrem de vivenda, ens enduguérem els conills darrere. Recorde quan era jovenet que mon pare em deia: "quan acabes de treballar, busca algun bancal aclarit i fes un feix de brosta, i si no en veus cap, veges si en fas un d'herba". També el recorde a ell descarregant feixos de brosta del cotxe sempre que venia de treballar per a donar-la de menjar als conills. Fins i tot un any va sembrar herba d'entaular per a donar-los-la. D'estiu anàvem a arreplegar garrofes a garrofers abandonats, doncs nosaltres no en teníem, o demanàvem permís per arreplegar-les. També amuntegàvem la brosta d'algun bancal i la deixàvem que s'assecara; una vegada seca, l'espolsàvem amb una branca i arreplegàvem la fulla seca en sacs de fil i la guardàvem en la cambra ben escampada. Encara recorde, sent jo molt menudet, a cal meu iaio, hi haure un muntó de fulla seca que tindria més de deu anys, on jo em colgava cap i tot: l'olor de la fulla seca de taronger té una olor molt especial que recorde amb grat. Darrerament els donàvem segó, que se'l menjaven com si foren bresques, i per últim mesclàvem algun pinso.
Quan els conills estaven matadors, ma mare era l'encarregada de sacrificar-los: els gitava en terra, els xafava amb un peu les potes de darrere i amb l'altre les de davant, amb la mà esquerra els estirava de les orelles per alçar-los el cap i amb la dreta, on tenia el ganivet, els tallava el coll; hi havien que xillaven com si estigueren matant-los, mentre que d'altres apenes feien moviments inútils per intentar escapar d'una mort que ja els havia arribat. Després jo els aguantava de les potes de darrere, cap per avall, i ma mare els llevava primer la pell, com si et llevara un calcetí, i després els desbudellava.
Eixos conills sí que eren bons. Igual dóna la manera de cuinar-los: en l'arròs caldós, en paella, en alls, en pebrera i tomaca... Estaven deliciosos. Però els de hui no puc amb ells. Els crien en granges, tancats en conilleres com les gallines, sense poder-se moure, els animalets, embotits a base de pinsos que els engreixen d'una forma, podríem dir, artificial. En els conills que nosaltres criàvem: mai, i dic mai de la vida, vaig vore un gram de greix. Els de hui estan farcits d'un greix transparent que odie. A més a més la carn fa un gust molt fort i sentit que em deixa en la boca un regust tot el dia.
Em pense que si no em crie jo de nou els conills, em tindre que conformar en no tastar-los més.

OLORS DE FRED

2008-11-28T22:53:00.002+01:00

Ara que fa fred m’agrada passejar pel poble a la poqueta nit. Les olors que ixen de les llars és totalment diferent als de la resta de les estacions. També són diferents als olors que es poden sentir a una ciutat. Allí, la pudor del fum dels automòbils ho ompli tot, sense deixar pràcticament espai per a altres olors més gratificants per a les nostres pituïtàries, a no ser que estiguem damunt del focus d’on ix eixa olor més agradosa. Al poble en canvi això no passa. El fum de les llars rega a manta els carrers i escampa per tot arreu l’olor dolça de la llenya de garrofer i d’olivera, o la més agra de taronger. També em desperta la gana quan pel nas m’entra l’olor de les xulles a la brasa o de l’embotit torrat quan en algun lloc del carrer estan preparant el sopar.
Temps de fred i temps de fum. I també de cacahues i moniatos torrats.

EL MÀGIC INFLUX DE LA LLUNA

2008-11-01T13:16:00.002+01:00

El dia de Tots Sants està assenyalat en el calendari dels llauradors com la data en la què es deuen sembrar les faves, i si cau en lluna vella, millor que millor, i si damunt es divendres, aleshores com aquell que diu, al sendemà ja pots anar a collir-les. Ara estem començant el cicle de lluna nova, així és que no sé si les faves que he sembrat este matí eixiran i les podré fer sacsades amb una llonganissa roja, o hauré d'anar a collir-les als congeladors de Mercadona.
Jo soc mols escèptic envers la lluna a l'hora de fer les feines del camp. Diuen que de veritat influïx i jo no soc ningú per discutir els coneixements ancestrals dels nostres vells, però...
Si sembres els alls en no sé quina lluna, se n'ixen de terra; si talles les canyes en no sé quina lluna, es fan negres i es podrixen prompte; si talles la llenya en no sé quina lluna, es corca de seguida; si traus el fem en no sé quina lluna, s'ompli de cucs i es fa mal bé...
En fi, pareix que la lluna ens influïx més del que ens pensem... o no.

FONTS

2008-10-28T12:40:00.001+01:00

Després d'este període de pluges tan intens que hem tingut, dóna goig anar a passejar pel terme, sobre tot per la part més arrimada a les muntanyes. Com la formació geològica és de margues blanques sobre impermeables argiles roges, quan l'aigua es filtra per les margues i arriba als estrats d'argiles, s'escorren fins a eixir a la superfície en les parts baixes de les muntanyes, i allí infinitat de fonts vessen l'aigua a l'exterior. Fonts que feia dècades que no treien ni una gota d'aigua, ara han eixit, fins i tot de noves. Els camins estan plens d'aigua d'eixes fontetes i també de les aigües molls de molts bancals.
Eixes aigües van fonent-se i s'aboquen als barrancuseus que, cantaors, corren a cercar el barranc principal que és el desaigüe natural de la vall qui, sense parar-se, arribarà al gran riu i d'allí fins la mar.
L'aigua és vida, i encara que ens trobem en l'estació de la caiguda del pàmpol, veure-la corrent per tot arreu alegra l'ànima i desembota l'esperit farcit de melàngia tardorenca.

SENSE INTERÉS

2008-10-22T19:03:00.000+02:00

Des de fa uns quants dies no passa res en la meua vida. La monotonia s'ha instal.lat perillosament en els meus quefers diaris i l'apatia ompli totes les meues activitats. I el més perillós de tot és que busque, no una eixida ni una alternativa, sinó alguna cosa un tant extraordinària que trenque aquest ritme lent i cansat, i no la trobe.
No és la primera vegada que hem passa, i supose que açò també li passarà a molta gent com a mi, ni serà la darrera de la meua vida (no tinc pressa per morir-me), però és una situació fastigosa que em desespera.
Tinc clar que açò no li interessa a ningú i no puc desitjar que algú ho lliga en el blog perquè no té cap interés. Així i tot supose que algú ho farà, fins i tot escriurà algun comentari.
Bé, supose que ho agrairé.
¿I demà també serà igual?

PLOU

2008-10-09T18:01:00.001+02:00

Plou a manta. Des d'anit pràcticament que no ha parat i a cada moment plou més fort. Jo vaig veure caure la primera gota de pluja. Va ser després de que els núvols taparen la mitja lluna que lluïa, baixeta, prop de les muntanyes. Darrere d'ella, i com si tingueren por de que es quedara a soles, en van caure unes poques més. Ara ja n'han caigut més d'un bilió. Què dic més d'un bilió, més d'un trilió! Apegades al cristall de la meua finestra ja n'hi han milers, que des de l'altra banda, em miren amb curiositat, com si foren ulls de granota que sobreeixen de l'aigua. De quan en quan alguna gota, cansada d'estar apegada al cristall, en actitud suïcida es despenja, i afavorida per la força de la gravetat, roda cap avall engolint-se a totes les gotetes que troba per davant farcint-se de la seus pròpia matèria, fins que arriba al marc de la finestra on mor engolida per una gota més gran.
M'agrada veure com plou.

SOBRE EL FRED MARBRE

2008-10-03T11:44:00.002+02:00

Hui ha vingut Lluïsa.
És una de les poques alegries que tinc en un lloc com este. Quan ve sempre s'asseu en el mateix lloc: en el cantó dret. És este fet el que em revela la seua presència, perquè quan arriba sempre estic dormint, però la calor que desprén el seu cos sobre el fred marbre altera immediatament la temperatura de l'estret habitacle i, en un lloc on mai passa res, una mínima alteració d'algun factor, automàticament em produïx alguna reacció.
Lluïsa sempre ve vestida amb una minifalda, i davall porta unes mínimes braguetes que a penes li cobrixen allò que deurien i que són el motiu de la seua existència. Açò ho sé perquè ho veig des de baix. El que mai arribe a veure amb detall és la longitud i la latitud del seu escot, que intuïsc ha de ser generós per la quantitat i la qualitat del material a exhibir. Lluïsa és molt guapa: té els ulls del color de la mel de la flor del taronger, sempre ventats per unes llargues pestanyes, i un pèl rull i ros, igual que el del seu borrissol íntim, que li cobrix el coll en una coqueta cabellera; uns pòmuls marcats i uns llavis carnosos emmarquen un nas xicotet i redó que li donen al conjunt el toc de gràcia. Només té un xicotet defecte en el braç esquerre, per culpa d'un accident en la seua infància, que li limita els moviments de la mà, però que no li impedixen fer qualsevol treball, perquè Lluïsa és una dona forta i treballadora.
Lluïsa és viuda i per això està ací. El seu marit era un tipus estrany, i ho continua sent, perquè a penes es relaciona amb ningú. Durant la seua vida va fer molts diners i va viure molt bé, ell i les seues cinc mullers, a les que usava i tirava com si foren mocadors de paper. Lluïsa fou la seva darrera muller, i la mare dels seus dos únics fills. En els seus divorcis els va donar bones compensacions, a les seues exmullers, però a Lluïsa l'única cosa que li va deixar foren deutes i més deutes, totes les que va acumular en la seua desordenada vida. Però Lluïsa sap que el seu marit té diners, molts diners; el què passa és que no sap on estan. Mentres vivia amb ell no hi havia cap problema: quan necessitava diners només havia de demanar-li'ls, fóra la quantitat que fóra, i ell sense preguntar per a què eren, li'ls donava. Així va ser com Luisa va aconseguir estalviar un poc en un compte personal. Però el temps ha anat passant, i ella, dedicada en exclusiva a l'educació dels seus dos fills, ha anat gastant fins que s'ha vist amb l'aigua al coll, i amb la maleïda certesa de que el seu marit té molts diners; però no sap on estan. Per això ve quasi tots els dies a visitar el seu marit. Li conta com estan els fills, com van en el col·legi, com estan els seus amics… inclús li porta algunes flors. I abans d'anar-se'n li diu que va buscar en tal o qual lloc però que allí no hi havia res, que li diga d'una p. vegada on té amagat els diners; després guarda silenci esperant una resposta que mai arriba i se'n va.
Lluïsa és una bona dona i mai s'hauria d'haver casat amb un tipus com eixe. I ella ho sap, per això quan se n'ix, en el llindar de la porta del cementeri, sempre es torna cap al nínxol del seu marit i diu: “Tant de bo t'hagueren pegat el tir abans de conéixer-te, cabró”.
Lluïsa hui s'ha deixat una rosa roja sobre el meu marbre blanc. Estic segur que ho ha fet a posta, perquè jo no tinc a ningú que em porte flors. Crec que m'estic enamorant.

INFLUÈNCIES HUMANES

2008-09-26T13:31:00.001+02:00

La influència de l'home en la natura és un fet inqüestionable. Cada vegada més, l'home va doblegant la natura als seus interessos alterant l'ordre establit des de l'origen. Açò a provocat un fet molt curiós: que en alguns casos la natura s'haja emmotllat a l'home. Per exemple: En el cas de l'agricultura a moltes plantes els ha vingut de putamare el que l'home les haja preferit a d'altres per al seu consum, doncs això ha provocat una expansió extraordinària d'eixa planta en concret, encara que la selecció de varietats haja estat en perjudici d'altres. El mateix ha passat en els animals, aprofitant la cria d'unes espècies en detriment d'altres.
Però d'altres espècies, despreciades o simplement ignorades per l'home pel nul profit que en pot traure d'elles, han modificat el seu comportament aprofitant-se de l'acció humana. Aquesta reflexió en ve al cap veient com una coeta blanca es passa el dia passejant-se per les teulades buscant insectes. En condicions naturals normals, les coetes sempre han estat prop de l'aigua, en rierols, bassals i séquies, escarbant en el fang i el tarquim buscant insectes i escarabats, però per alguna raó que desconec, ara se les veu per dins del poble, pels carrers i per dalt de les teulades buscant menjar.
També els teuladins o pardals (nom que s'ha fet genèric i que denomina a quasi totes les aus) han tingut tant d'èxit vivint al costat de l'home i han prosperat tant, que molts d'ells han hagut de tornar de nou als camps perquè al poble ja hi han massa, i darrerament es veuen grans bandades de teuladins eixir volant al pas de l'home pels bancals. Se'ls pot veure fent niu en les casetes de camp i en els pous de reg.
I què dir de les oronelles, que quan venen de l'Àfrica en el bon temps, busquen les construccions humanes per fer els seus nius, fins i tot se n'entren dins les cotxeres i cambres.
¿I dels rosegadors? Val més no parlar-ne.

MULATO

2008-09-18T20:10:00.000+02:00

L'altre dia vaig anar al bar a veure el partit de futbol entre l'Almeria i el València, i quan es produí un canvi de jugadors de l'Almeria, vaig sentir, darrere de mi, un comentari que em va deixar esbalaït, més pel to amb el què es va dir, que pel seu contingut. El comentari en qüestió va ser: "Eixe què és, mulato, fill de pare blanc i mare negra?"
Ja dic, el comentari en si no té més inconvenients, és més, és lògic. Però el to utilitzat anava carregat de masclisme i de racisme. Per a eixe home que ho va dir, estava clar que el pare només podia ser blanc, i la mare negra; al revés haguera sigut impossible. Com una blanca anava a fer-ho amb un negre? Impossible: això no cap en el cap d'un tio que li casca a la seua dona i que per a més inri, li diuen Albí.

CONTRADICCIONS

2008-09-12T19:40:00.000+02:00

Este matí he sentit una conversa que m'ha deixat esbalaït. Un dels interlocutors era un caçador que portava un gos de caça lligat amb una corda i l'altre un vell que té llogats a tres homes pagant-los un jornal de misèria.
La conversa girava al voltant dels conills: el vell deia que era un enamorat dels animals i que li encantava veure els conillets córrer per la muntanya; el caçador deia que també li agradaven molt els animals, i que per això s'havia fet caçador, doncs ell no era d'eixos que ixen a caçar i maten quinze o vint conills i damunt s'ufanen de la matança, o dels que cacen amb un furó, ell en mata tres o quatre i ja en té prou. El vell assentia amb el cap mentre mirava els esclaus com treballaven.
I jo incrèdul escoltava i alusinava: o siga que, un, amant dels animals, tracta a les persones pitjor que a ells; i l'altre, amant de la natura, es dedica a matar animals per amor.
No ho entenc.

FALTA D'ORGANITZACIÓ DE L'AGÈNCIA VALENCIANA DE SALUT

2008-09-08T19:36:00.001+02:00

Sóc donant de sang des de fa uns quants anys, i el que està passant enguany no ho havia vist mai. Resulta que l'home pot donar sang quatre vegades a l'any, i la dona tres, és a dir, que els homes donem sang cada tres mesos. Coincidint amb estos terminis, cada tres mesos més o menys, ve al meu poble la unitat mòbil de transfusions de l'Agència Valenciana de Salut per a fer les extraccions. Uns dies abans que vinguen, envien a casa una carta informant del dia, l'hora i el lloc on es realitzaran les donacions, i eixe mateix dia al matí fan ban en el poble per a recordar als possibles donants que a la vesprada es faran les extraccions.
Doncs bé, en la donació passada ja em va ocórrer però al final vaig aconseguir donar sang, però hui ja no ho han consentit. L'últim dia que vaig donar va ser el 5 de juny, sent hui el dia 8 de setembre, en la pràctica han transcorregut més tres mesos des de l'última donació, i per tant podria donar sang, és més, segons m'ha informat el metge, el temps mínim entre donació i donació és de dos mesos, per tant, on està el problema? Resulta que si comptem un any a partir de hui cap arrere, veiem que de les quatre donacions legals que es poden realitzar en un any, la primera va ser el dia 10 de setembre de l'any passat, o siga, que falten DOS DIES! per que haja transcorregut el termini legal establit d'un any per a fer quatre donacions. Per dos putos dies no puc donar sang, i no sols jo, sinó també tots els que van acudir a donar sang eixe dia 10 de setembre de l'any passat i que han realitzat les quatre donacions, tampoc hui podran donar sang.
M'he queixat al metge encarregat de les donacions, i també ho faré a l'Agència Valenciana de Salut, perquè és absurd, que després de fer tanta propaganda demanant voluntaris per a que donen la seua sang, i més encara a l'estiu, que per falta d'atenció i organització, es tiren a perdre unes quantes donacions.

XAMBITER I XÀMBIT

2008-08-31T13:10:00.001+02:00

Fa uns quants anys existia la figura del xambiter. Era l'home que anava pels pobles amb un carret on guardava un perol ple de gelat. L'home anava pels carrers i els que el veien anaven i li compraven un xàmbit. Un xàmbit era un gelat que consistia en un tros de gelat que es posava entre dues galetes i es menjava a mos redó.
Tant les paraules xàmbit com xambiter no les trobareu a cap diccionari, jo al menys no les he trobades, i es que estos mots només apareixen en el vocabulari popular.
La paraula xàmbit es un valencianisme produït per la dicció, quasi impronunciable, de la paraula anglesa "sandwich" que en valencià es entrepà o sandvitx.
Per analogia, al gelat se li va dir sandvitx o xàmbit, perquè el gelat es posava entre mig de dos galetes a l'igual que el formatge es posa entre mig de dues rosques de pa.
Posteriorment jo recorde que quan era menut, a este gelat li déiem "corte", perquè el gelat es tallava amb un ganivet abans de posar-lo entre les galetes.

EN L'AIGUA

2008-08-06T13:30:00.002+02:00

Des de menut sempre m'han atret els llocs on hi ha aigua: els vivers que hi han pels bancals, les aigüeres, els rierols, les fonts, les séquies i canals, els bassals permanents, el riu... Quan veig un lloc d'aquests, sempre em pare a veure si veig alguna granota, si hi han peixos i de quina classe són, quins insectes aquàtics hi han bussejant i quins corrent per damunt la superfície de l'aigua, sostenint-se com si foren Jesucrist quan va caminar per damunt del llac de Tiberíades; també mire si hi ha alguna serpeta d'aigua, un dels animals més difícils de veure, però més fascinants, de vegades es pot veure com trau el cap per entre el llépol, i amb la llengua bífida va olorant els voltants per descobrir alguna possible presa. Entre els insectes que es trobem en estos llocs hi havien uns que tenien l'esquena platejada, que són uns voraços caçadors que quan un insecte estava surant en la superfície de l'aigua, ells anaven per baix i amb unes potes molt llargues que tenen, agarraven la víctima i l'enfonsaven per devorar-la dins l'aigua; també hi havien uns que déiem carrancs d'aigua, negres, amb una cua rígida i dos pinsetes que els servien per agarrar el menjar; també trobàvem les larves dels parotets o libèl.lules, les dels mosquits i uns cucs rojos i fastigosos que es movien pel tarquim.
Anar a caçar granotes a les basses o al riu era tot un deler i fins i tot recorde que una dona del poble ens pagava una pesseta per cada granota que li portàrem, les especulacions sobre el destí de les granotes van anar des que les volia per fer la prova de la granota per veure si estava prenyada, fins si les volia per fer sopa d'anca de granota; quasi vam extingir totes les que hi havien a la bassa Caxotxes; la forma de caçar-les era molt interessant: amb una canya llarga, perquè no podíem entrar dins la bassa, la posàvem suaument baix de la granota, que estava surant en l'aigua, ella pujava a la canya, s'acomodava, i amb delicadesa, la tréiem de l'aigua, i ja fora, l'agarràvem i al pot.

ARBRES EN CAPTIVITAT

2008-07-24T20:07:00.000+02:00

Escoltant la ràdio he sentit una curiosa notícia. Resulta que no sé en quin lloc de Castelló, uns experts van trobar un arbre raríssim, tant que no hi ha cap més en tota la Comunitat Valenciana. Lamente no recordar el nom. Aleshores els científics van arreplegar unes llavors i han aconseguit germinar-les. El què més m'ha cridat l'atenció de la notícia, és que el locutor ha dit que ara criaran els arbres en "captivitat". I jo em pregunte: ¿es pot criar un arbre en captivitat igual que es cria un lleó? Quan un arbre deixa d'estar en captivitat, en quin estat està: ¿lliure? ¿Els arbres són lliures o esclaus depenent d'on creixen o d'on els plante la mà de l'home?
¿Algú em pot traure d'aquest entrebanc?

PANTALONS LLARGS

2008-07-17T13:33:00.000+02:00

Tinc una veïna nova. Per desgràcia només la veig quan ix al terrat a estendre la roba. Aleshores m'amague darrere de la cortina i l espie com si fóra un xiquet que mira pel badall de la porta una pel.lícula que els seus pares li han prohibit vore i l'han enviat a dormir.
D'esta veïna que tinc, estàvem enamorats un amic meu i jo quan erem xiquets i ella una adolescent (deu tindre uns quatre o cinc anys més que jo), i l'espiàvem, igual que faig jo ara, quan anava a passejar per la carretera amb el seu nuviet, i a amagatotis, es besaven. Nosaltres aleshores juràvem venjança per un afrentament tan gran que feia al nostre amor platònic, i ideàvem per a l'intrús les més perverses tortures i execucions capitals.
Hui continua igual de guapa i atractiva, sinó més; i és tot un deler contemplar-la enganxant a l'estenedor eixes robes interiors tan sensuals que deu portar tan arrimadetes al cos i que es componen d'uns filets i uns bocinets de tela.
"Pantalons Llargs li déiem" perquè en una època quasi exclusiva de faldes, ella sempre portava pantalons llargs, tant d'hivern com d'estiu. I ara la tinc a quatre camallades... però inabastable.

ELS CRIMS DE L'ESTANC

2008-07-10T21:02:00.000+02:00

Està bé.
Val.
D'acord.
Ho contaré.
I es que fa massa temps que ho porte dins; jo sol, i em pesa, a cada vegada més. Ha arribat l'hora de contar-ho, i què siga el que déu vulga. I es que no és gens fàcil conviure amb quatre crims carregant la consciència durant tant de temps; quatre persones assassinades en només quatre minuts, quatre homes que sense tindre cap opció de defensar-se caigueren al clot en un tres i no res. Només espere que el delicte haja prescrit i que no siga de presó la pena que em caiga.
D'açò que conte farà més de vint anys, i la memòria, com vostés comprendran, perd molts detalls. D'entrada no recorde en quin bar varem esmorzar, ni en quin cotxe varem anar els quatre amics, no sé si era amb el Renault 9 ó amb el Seat 133; el que sí que tinc clar és que anàvem de paella al Forn de Carrascossa que es troba en la carretera de Favara a Alzira, i que abans paràrem a l'estanc de Borderia a comprar tabac. A quina mala hora.
No recorde bé com va començar la conversa amb l'estanquer, el cert és que l'home em va dir que era de Benissa (bon poble per cert), i quina casualitat, jo per aquells dies estava treballant en la Fustera amb el tio Joan de Nosequè. I, per què quan acabem de conéixer a una persona d'algun poble diferent al nostre hem de preguntar-li, si nosaltres coneixem a algú d'eixe poble, si la persona a la que acabem de conéixer, coneix a eixe conegut nostre?
Doncs això és el que vaig fer, li vaig preguntar si el coneixia, però no recorde la resposta. Aleshores l'estanquer em preguntà si sabia alguna cosa de Tal.
-Pobre home -li vaig dir- va faltar farà cosa de dos anys.
-Collons, i no assabentar-me. I dis-me jovenot, i de Qual, saps alguna cosa?
-Eixe que vivia a la part de baix del poble?
-Sí, eixe mateix.
-Doncs em sap greu, però també està en el cementeri des de fa un any o així.
El semblant del pobre estanquer anava fet-se agre i les arrugues que li llauraven la cara, tenien cada vegada més guaret.
-Xe, no em digues! Caguenlaputad'oros. I de Paraqual, què saps?
-No sé si dir-li-ho, li responc, però el pobre va morir atropellat per un camió farà cosa de tres mesos.
-Redéu, i la seua dona no em toca i m'ho diu, quant que m'haguera agradat anar al seu soterrar. I dis-me garjol, i de Mesqual quines notícies tens?
-No sé què dir-li, però el pobre ja fa temps que va faltar. El seu soterrar és un dels més recordats del poble per la quantitat de gent que va vindre i per que la missa del funeral l'oficià el mateix bisbe.
-Caguentotselsantsdelcelidimonisdelinfern. Xicon ves-te'n d'ací que només fas que donar-me males noticies. Redéu!
Quan vaig pujar al cotxe els meus amics em vam preguntar què collons m'havia passat amb aquell home.
-Res -vaig contestar-los-, que li acabe de soterrar als seus millors amics.

VACUNES

2008-07-04T20:05:00.000+02:00

Passant per un poble he sentit el següent ban: "Es fa saber a tot el poble, que demà a les set de la vesprada i en el poliesportiu municipal, es vacunarà a tots els amos que tinguen gossos"
I no m'estranya que es facen estes coses en els temps que corren. En un món tan mediàtic com este no es notícia que un gos mossegue a un home, però sí que un home mossegue a un gos, i no et dic si és gossa. Per una altra banda tenim els drets dels animals, cada vegada més reconeguts per la totalitat de la població humana, i més protegits, fins el punt, per exemple, de voler equiparar els drets dels grans simis als dels humans.
És per tot açò que els gossos també tenen dret a defensar-se de les agressions humanes, i que si un home mossega a un gos, no li transmeta cap malaltia.

FURTAR L'AIGUA

2008-06-27T20:24:00.000+02:00

No hi ha res que cabrege més a un llaurador què que li furten l'aigua quan està regant; i més si està regant l'últim frau i es queda a meitat. En eixe moment les caguerades que eixiran per la seua boca poden femar perfectament tot el bancal. Si el lladre ha tingut l'amabilitat de deixar-li una cama d'aigua, i si el terreny és tancat, és possible que amb alguna dificultat i fent regadoretes amb el llegó, aconseguisca acabar de regar el frau; però si només li han deixat un braç d'aigua i el terreny és pedregós, l'aigua es filtrarà sense remei i serà impossible fer-la arribar fins el cap de baix.
En eixe moment es plantejarà dues possibilitats: anar a buscar al lladre o deixar-ho estar. El primer cas té la seua dificultat, perquè de la séquia mare eixen molts braçals, i el més possible és que la mare estiga dalt de la muntanya, allà a fer la mà, i encara que la satisfacció de tirar-li la mà al coll al lladre recompensarà de la suada, també és veritat que una reflexió més serena, recomana deixar-ho com està. En el segon cas, cal resar un poc per que els tarongers que s´han quedat sense regar, sobretot els de l'antara, no patisquen molt.

SENSE ÀNIMS

2008-06-26T19:42:00.000+02:00

Després d'uns quants dies sense escriure, hui volia escriure d'una altra cosa un poc més, diguem-ne, intranscendent, que l'entrada anterior. Però m'acabe de creuar amb un accident per la carretera i m'he quedat sense ànims. En un encreuament perillós, però perillós de veritat, s'han pegat una hòstia dos cotxes i una furgona que ha acabat fora de la carretera. Han acudit dos ambulàncies, el què vol dir que hi ha hagut al menys ferits, i desitge que així siga. Demà ho diran per la ràdio.
Anem massa fort i massa distrets per la carretera. Se m'ha quedat una amargor en l'estómac i una pressió al pit que m'impedix respirar bé. Estes coses no deurien de passar.
I jo que volia escriure una cosa més agradable. Pot ser demà.

SENSACIONS

2008-06-21T20:04:00.000+02:00

M'agradaria saber què se sent estant tancat dins d'un camp de concentració.
M'agradaria saber què se sent estant tancat a Guantánamo.
M'agradaria saber què se sent amb el canó d'una pistola al pols.
M'agradaria saber què se sent amb l'esquena arrimada a un mur davant d'un pelotó d'afusellament.
M'agradaria saber què se sent estant gitat, lligat i amb dos cables enganxats als testicles.
M'agradaria saber què se sent quan amb unes alicates t'arranquen les ungles.
M'agradaria saber què se sent davant d'un tribunal que t'acusa d'alguna cosa que tu no has fet, sense advocat.
M'agradaria saber què se sent estant tancat en una habitació d'1,5 x 1,5 m2 amb el sòl de formigó, sense ventilació i amb la humitat xorrant per les parets durant vint dies.
M'agradaria saber què se sent estant tancat en una habitació sense ventilació i amb un pot on fer les meues necessitats fisiològiques.
M'agradaria saber què se sent estant cavant la tomba on quan l'acabe em pegaran un tir i cauré dins d'ella.
M'agradaria saber què se sent estant cinc dies sense que em deixen dormir absolutament res.
M'agradaria saber què se sent estant tres dies sense beure ni una gota d'aigua.
M'agradaria saber què se sent estant deu dies sense menjar res.
M'agradaria saber què se sent quan et toquen a la porta a les dotze de la nit en un país on governa una dictadura.
M'agradaria saber què se sent llegint un llibre prohibit per les autoritats.
M'agradaria saber què se sent seguent un blanc en un poble de pobres negres a l'Àfrica.
M'agradaria saber què se sent creuant l'Estret amb una patera.
M'agradaria saber què se sent treballant deu hores per vint euros.
M'agradaria saber què se sent treballant quinze hores al dia per un sol rosegó de pa florit.
M'agradaria saber què se sent quan la persona a la que més estimes et pega quatre hòsties.
M'agradaria saber què se sent estant lligat i mirant com cinc homes violen a la meua dona.
M'agradaria saber què se sent tenint les dues mans agarrant el coll d'un fill de puta d'estos.

FAM

2008-06-15T19:10:00.000+02:00

Tenien molta fam i molts pocs diners, es més, tenien tota la fam del món, i ni un clau a la butxaca. Des que havien eixit de casa a trenc d'alba que no havien rossegat res, i abans d'eixir apenes s'havien menjat mig moniato. I ara, amb el sol assegut al migdia, els recordava que ja era hora de dinar, encara que menjar hores no lleva la fam, sinó un bon plat de cigrons amb penques, que això era el que els havia servit l'ama de la venta on havien entrat a matar la fam. Com a bons germans es partiren un tros de cansalada que li havia tocat a un, i amb deler trasbalsaren dos gerretes de vi negre com el cul del perol que els havia cuit el dinar. Els pocs parroquians que hi havien a la venta poc a poc se n'anaren a les seues tasques i ells es quedaren a soles xarrant i rient espentats pel vi. L'ama no els llevava l'ull de damunt mentre no parava de netejar taules i escurar la vella vaixella. "Una altra gerra de vi i unes cacaues, senyora". L'ama va eixir un moment al corral per entrar al celleret a omplir el vi; quan va tornar es va trobar la porta del corral tancada amb pany i clau.

LA GRUA

2008-06-12T20:45:00.000+02:00

Per fi hui han llevat la grua que facilitava l'edificació d'un edifici que m'ha llevat la vista del campanar que tan m'agradava veure. En uns pocs anys han anant creixent edificis al voltant de ma casa com si foren bolets de tardor, que poc a poc han anat minvant el poc paisatge que es pot divisar des d'una finestra. També al fons es veu una altra grua, encara que l'edifici que alça està tapat per un de més prop. Ara només queda el solar d'en front mateix de ma casa per construir; si fan una vivenda unifamiliar és molt possible que no alteren la visió des de la meua finestra; ara bé, si fan una finca, em pense que hauré d'emigrar... allà a fer la mà. O no, millor que se'n vagen ells... Allà, a fer la mà.

EN VOL TANT

2008-06-10T17:15:00.001+02:00

Hui ha tornat. Ja feia temps que no la veia, però clar, com que porta plovent molts dies es veu que no ha pogut eixir com voldria. I ara té fam, i el més possible, que tinga algun poll al niu més desmaiat que ella. Per això ha vingut, sense por, i es que la fam lleva qualsevol temor; a res. Si tinguera sort i pillara algun colom desprevingut, seria un mos exquisit i ¿fàcil? de prendre. Mira-la allà dalt, sense aletejar, pegant voltes i més voltes, mirant cap a vall buscant què menjar. No es veu cap colom volant ni els fastigosos soliguers. El vol de l'àguila real és impressionant. Poc a poc es perd darrere de la muntanya, anirà a cercar per un altre poble un colom descuidat.

PLUJA

2008-06-09T12:13:00.001+02:00

Quin oratge d'hòsties que està fent darrerament. Jo mai havia conegut ploure tant en maig i juny. No hi ha setmana que no faça el seu arruixó o la seua tronada, i en les tronades ja se sap: a qui li toca rega, em refereixc a la pedra o granisol, que hi han llocs on ho ha fet tot pols. I es que quan en cada època determinada de l'any no fa l'oratge característic d'eixe moment, les coses no van bé. I el que està fent ara no és el que correspon a l'època que ens trobem, i si no canvia prompte ho farà tot mal bé. Per de prompte les taronges no estan collant com calen i l'escombrada és brutal, hi ha tarongers que es quedaran sense una taronja penjant; els melons d'Alger no trauen una flor i molts ja els han arrancat. Ara veurem que passa en l'hortalissa: tomaques, pebreres, bargines, anficossos... Com no collen, al mercadona no es podran ni oldre.
I continua plovent... ara més fort.

PER QUÈ A FER LA MÀ?

2008-06-08T12:56:00.000+02:00

Llegint a Enric Valor, em vaig adonar de la gran riquesa d'expressions, locucions, modismes i frases fetes que tenim en valencià, i al llarg del temps he anat recopilant-les en una llista que va creixent poc a poc. És una llàstima que moltes d'estes expressions vagen perdent-se pel seu escàs, i en alguns casos, quasi nula utilització en les converses diàries.
De totes les expressions que tenim en l'idioma, la què més m'agrada es la que dóna títol a este bloc: a fer la mà. L'origen d'esta expressió no el sé, no sóc lingüista, però recorde sentir a una persona d'Alcoi dir una vegada: "ves a fer la mar". Possiblementa a Alcoi quan volgueren llevar-se de damunt a algú o expressar-li rebuig, li amollarien esta frase. Pel temps l'expressió degué extendres per tota la comarca i al cap, per tot el país. En eixe viatge de boca a orella, és possible que perdera la r de la mar, per quedar conforme la utilitzem ara: a fer la mà.
Açò només és una hipòtesi personal que no té res de científica. A demés, ací tots sou ben rebuts i no enviem a ningú a fer la mà.

UN MÉS

2008-06-06T21:07:00.001+02:00

Ja fa temps que va rondant-me pel cap la idea de fer-me un bloc en valencià. Fa més d'un any i mig que estic pel mon dels blocs, però en castellà. Supose que quan vaig començar en castellà el que buscava era procurar que em llegira la major quantitat de gent possible. Però ha anat passant el temps i me n'he adonat que el més important és escriure per gust, que sempre hi haurà algú a qui li agrade el que escrius, encara que en siguen pocs. Però eixos pocs sempre seran bons, els millors; gent amable, lleial i comprensiva que més o menys vegades acudeixen a veure quina pardalà has escrit darrerament.
I ha sigut fa poc quan he conegut la gran quantitat de gent que hi ha per ahí fora escrivint en valencià, i quina qualitat més bona la dels blocs que tenen.
Doncs bé, m'afig a la penya i a partir de hui entre a formar part de la blogosfera valenciana. Ja veurem que ix de tot açò.