tag:blogger.com,1999:blog-79960199149528236672024-03-21T09:47:30.104+01:00A fer la màCorpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.comBlogger44125tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-1608274064223642472012-06-01T20:53:00.001+02:002012-06-01T20:53:40.678+02:00Valencià per collons<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjm6alAhXj_bnNo4Fo9etqFjhGlJj3m6gC2HAvlyO5HFHCpGasl8txHQyfGcp-q9bHoN10Pi6FGhd7SxEdJwXJTjwuNa94p6DvXTw6r_HV4mi5YPZuT2f-TKcYvWRHcXVKgxNig7J1TPYws/s1600/Denia.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="163" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjm6alAhXj_bnNo4Fo9etqFjhGlJj3m6gC2HAvlyO5HFHCpGasl8txHQyfGcp-q9bHoN10Pi6FGhd7SxEdJwXJTjwuNa94p6DvXTw6r_HV4mi5YPZuT2f-TKcYvWRHcXVKgxNig7J1TPYws/s200/Denia.jpg" width="200" /></a></div>
Quan anava a l'escola, a l'extinta EGB, d'això ja en fa un cabàs d'anys, donava la Història en castellà. Recorde que quan donàvem el tema dels grecs i ens parlàven de les colònies gregues al Mediterràni occidental, el mestre sempre posava com a exemple a Dénia, l'antiga Dianium romana i la més antiga encara Hemeroskopeion, així, en grec, amb totes les lletres.<br />
No tots els alumnes d'aquella classe van arribar a aprendres aquella paraulota: Hemeroskopeion. Jo sí, i n'estava orgullós, a mi, que tant m'agradava aquella assignatura, quan podia introduia la paraula i em quedava tan ample.<br />
<br />
Però ahir, preparant un examen de primer d'ESO al meu fill, em vaig quedar de pedra al veure traduïda esta paraula al valencià. O millor dit, escrita en valencià. Perquè si traduïm Hemeroskopeion al valencià direm Dénia, si ho fem al castellà, direm Denia.<br />
N'és la traducció. Però que de Hemeroskopeion escrivim Hemeroscopi, només per a que semble valencià, em sembla un despropòsit i una exageració.<br />
<div>
<br /></div>Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-16904381302787505382010-12-02T18:55:00.000+01:002010-12-02T18:55:22.484+01:00NO FEM DE LA TERRA UNA ERA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_IaT9PTuFDzEMPQy1IwyZN-Gqnw33QLH_XUP066fKYUDkclDbz-8AnRcIY1VBgD72GPa3Fvutc-LopjBBxb0tjAfk48NGgdWVZ4HxDz2LIotMg_w7vOIe9G5kdpgL9r9BtL_z29TFtnhf/s1600/DSC00028.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_IaT9PTuFDzEMPQy1IwyZN-Gqnw33QLH_XUP066fKYUDkclDbz-8AnRcIY1VBgD72GPa3Fvutc-LopjBBxb0tjAfk48NGgdWVZ4HxDz2LIotMg_w7vOIe9G5kdpgL9r9BtL_z29TFtnhf/s320/DSC00028.JPG" width="240" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtaCyzzmIC6Bylw2DUAIUImcC9ouu2ZaSTjxaPH5Lmj8ahGwyISc6zPPShvC1bFVfL66Eav6pZJ88mjHvC_AsCBPbqNHVM8SbFyhEVNTnX_J7I2GfAZl2uZYVsZLHsBgl54OVeGEwe_FlU/s1600/DSC00028.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div>Esta vesprada he anat al bancal a collir un grapat de mandarines per a casa i me n'he tornat amb mig cabas de taronges, una dotzena de xirimoies, mitja de caquis, un grapat de bledes, unes quantes penques i un pessic de jolivert. Possiblement això, al supermercat, apenes valdrà uns pocs euros: cinc o sis. Però, i el qui no els té.<br />
Abans tot el món tenia un tros de terra on feia de tot per a casa; eren temps diferents i molts productes, si no te'ls feies tu, no els tastaves perquè valien diners, i de diners, hi havien pocs. Després, relativament en poc de temps, tots ens férem rics. La terra va perdre el seu valor com a lloc on cultivar vegetals i es va revaloritzar com lloc on cultivar rajoles: i tots bojos a vendre. Ara, en poc de temps, sense relativitat, hem donat un gran pas cap arrere. I qui diu que no tornarem a una economia de subsistència? Hui, desgraciadament, en són molts els que no tenen ni per menjar, i han d'acudir als menjadors socials per omplir la panxa. Potser, si tingueren un pam de terra on poder conrear quelcom, no haurien de passar la vergonya d'anar a demanar.<br />
"Fills meus, va dir un pare als fills en el darrer viatje que feren a vuere el bancal: no feu d'esta terra una era."Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-60657395212984276452010-11-13T12:34:00.000+01:002010-11-13T12:34:21.443+01:00FEM<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTNxRmfSjzQhal_mithm8xGRI1GGgmJLi8TE0IY6QQMVFTqW13FS67HTEAR8aBzpiQvfq1HPiSrd4ubbcPwmH71GbEnDS1wS9_P6n0-88vdx3I0oPPVMj87uOiEpSREFU_zNbKvc34Q4Qb/s1600/DSC00018.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTNxRmfSjzQhal_mithm8xGRI1GGgmJLi8TE0IY6QQMVFTqW13FS67HTEAR8aBzpiQvfq1HPiSrd4ubbcPwmH71GbEnDS1wS9_P6n0-88vdx3I0oPPVMj87uOiEpSREFU_zNbKvc34Q4Qb/s320/DSC00018.JPG" width="320" /></a></div><br />
El bon llaurador, al cap de l'any es menja una càrrega de fem.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-919501560657589252010-09-07T23:05:00.002+02:002010-09-07T23:07:24.838+02:00FOC<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhzRzEQRaYpyRZDWGNuDPH2hjiVV7sIO0hpBSt4YV7vSBvC68y_kAVfc4xMn6aaBWUCHm1_wk8NH_0CEYpo0M-BQSJkRat6_CI4n9TM6wQqbs9ifE0DyZbcdg7kmEvt8ErdSA8JyP-WJEsB/s1600/DSC00112.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="150" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhzRzEQRaYpyRZDWGNuDPH2hjiVV7sIO0hpBSt4YV7vSBvC68y_kAVfc4xMn6aaBWUCHm1_wk8NH_0CEYpo0M-BQSJkRat6_CI4n9TM6wQqbs9ifE0DyZbcdg7kmEvt8ErdSA8JyP-WJEsB/s200/DSC00112.JPG" width="200" /></a></div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjeyztcwDvGdxemtW0PPzH3wmwwxqmPVMKGSP18jJbc8a1b1uhSdiu3XLBvvrLdVGjYRUc2ljuap3NKoViA02uTzSirKobCJnYwCGi4DmJAXQAELWvJZeavhtHtBGG961mt5cjhYta08gzM/s1600/DSC00096.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="150" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjeyztcwDvGdxemtW0PPzH3wmwwxqmPVMKGSP18jJbc8a1b1uhSdiu3XLBvvrLdVGjYRUc2ljuap3NKoViA02uTzSirKobCJnYwCGi4DmJAXQAELWvJZeavhtHtBGG961mt5cjhYta08gzM/s200/DSC00096.JPG" width="200" /></a>Tristor, eixe és el sentiment que es sent quan u contempla els devastadors efectes d'un incendi forestal des de fora, i quan dic des de fora vull dir com a espectador. Perquè el sentiment més fort que es sent des de dins, i quan dic des de dins vull dir com a element actiu en les tasques d'extinció, és el d'impotència. De bon matí, quan m'he alçat, ja he percebut, dins de ma casa, l'olor inconfundible de la muntanya encesa. Corrent m'he abocat a la finestra: una prou espessa boira de fum ho embolicava tot, afortunadament no es veien flames a les muntanyes de l'esquena del poble. Després he eixit al terrat, tampoc es veia foc per l'altra banda. Quan he pujat al cotxe per eixir a la feina, no feia més que mirar d'on venia eixe espés fum. Finalment, quaranta dos quilòmetres més lluny, he arribat al seu origen. Just prop, massa, d'on anava a treballar. La gent havia sigut desallojada, al meu amic l'havia denunciat la guàrdia civil per negar-se a abandonar sa casa, ens ha fotut, i això que les flames encara estaven prou lluny d'allí. Afortunadament, prompte s'ha fet de dia i els mitjans aeris, molts, han acudit a apagar les flames. I ho han aconseguit, al menys, en el front que s'estenia des d'Agullent fins a Benissoda. Mai havia vist tants mitjans aeris apagant un incendi: helicòpters, dromaders, airtractors i, a mitjan matí, fins a cinc hidroavions que ben prompte s'han fet amb les maleides flames. També molta gent s'ha ficat a la feina, brigades, soldats, voluntaris i fins i tot algun particular ha llogat gent per defensar les seues propietats. <br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhzNRaMVCHJg9yM4ztA8mwn0cqAq_JBKGTT7fWGmqZFzeObZcGISSgRXTgcKwxne7H67_5DJutnSj_Qqlawzjzp8x9HqLLD9EheaVb68oMCn1XcEYUaMA-G3aBnOGVzcL3ILDym2XnkU81a/s1600/DSC00082.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="150" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhzNRaMVCHJg9yM4ztA8mwn0cqAq_JBKGTT7fWGmqZFzeObZcGISSgRXTgcKwxne7H67_5DJutnSj_Qqlawzjzp8x9HqLLD9EheaVb68oMCn1XcEYUaMA-G3aBnOGVzcL3ILDym2XnkU81a/s200/DSC00082.JPG" width="200" /></a></div>Ara, el foc s'esten cap a Bocairent i Fontanars. Des de ma casa, quaranta dos quilòmetres més lluny, veig una columna de fum córrer de pressa, espentada pel ponent, cap a la mar. Per a algú la nit va a ser molt llarga, massa.<br />
Abans de penjar esta entrada, me n'he recordat de Vicent, un excel•lent ferrer que vaig conéixer este estiu. Vicent, a part de ser un bon tio, és escultor. Un dia em va ensenyar, tot orgullós, unes fotografies de les seues escultures en ferro, fusta i pedra, exposades entre els pins que voltegen sa casa, una casa de fusta. Li he cridat perquè em va dir que sa casa estava prop d'Ontinyent. Estava dessolat.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-77089450713194473572010-06-20T11:34:00.002+02:002010-06-20T11:38:56.206+02:00EL CANT DELS OCELLS<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhr_TVZm9mYdL-kPMqz-_AElK5MDwzM-2Uf1ovFpG2TbYdavToxQVk-V8T2RA6oktz-5g4cScRTg1ybFzYLJu-jRR838_1rhr8WSFh16tu7y8lJrEu0dkFKBqFkFehqv0EcDuLHz16ZrenU/s1600/cagarnera-vc.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhr_TVZm9mYdL-kPMqz-_AElK5MDwzM-2Uf1ovFpG2TbYdavToxQVk-V8T2RA6oktz-5g4cScRTg1ybFzYLJu-jRR838_1rhr8WSFh16tu7y8lJrEu0dkFKBqFkFehqv0EcDuLHz16ZrenU/s320/cagarnera-vc.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5484787717693891314" /></a><br />L'altre dia vaig anar amb dos amics a un concurs de cant de pardals que feien a u poble prop del meu. Era la primera vegada que acudia a un esdeveniment així i ho vaig trobar molt curiós. Les aus que participaven eren les comunes a la Safor com el gafarró, la cagarnera i el verderol, a més del passarell, més abundant a la Vall d'Albaida, però que també hi participava. Un dels organitzadors, Miquel de l'Auxiliar, del meu poble, ens va explicar en què consistia el concurs, què es valorava i la manera de puntuar. Contràriament al que nosaltres pensàvem, no guanya l'ocell que més canta, sinó aquell que més s'ajusta a uns paràmetres de cant preestablerts i codificats. Per que els pardals aprenguen els diferents cants, els fiquen unes cintes o uns cedés contínuament per que els memoritzen. Aleshores guanya aquell ocell que més s'ajusta al canon establit. A més de cantar els diferents cants (cada un d'ells té un nom, ara només recorde un que es diu la niuada) també es valora que el pardal sàpia entrellaçar-los. Un jutge segut en una cadira a una certa distància del públic (el concurs es celebrava en un camp de futbol), escolta els cants de sis ocells que té davant seu i va puntuant segons el seu criteri. De veritat és sorprenent l'oïda que han de tindre aquestes persones.<br />Després de veure el concurs, anàrem a esmorzar al poble veí. En baixar del cotxe, i de camí al bar, escoltàrem en un balcó el cant d'un pardal. "Fixeu-vos que bé que canta eixa cagarnera", vaig dir als meus amics. "No home no, això és un gafarró", em replicà un. " No teniu ni idea. És clar que eixe que canta és un canari", sentencià el tercer. És clar que no aprenguérem res.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-26527775590777549772010-01-17T11:48:00.004+01:002010-01-17T11:57:37.279+01:00MANIPULACIO EN CANAL 9<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJWfTht0KUsjxs6Rau53T6oT5IEyO5hUqzpHetS9PwXpk-MAYlUlZ2z5ocf7Dm7f9ZaSxRVFxfMITHkL2R3lskb-kQmGjCTV93MrdTJIU9TO17SpYSjOpo1PRmQhy6dEV4gm3nVb7C-rXE/s1600-h/ritawhiskeria.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 154px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJWfTht0KUsjxs6Rau53T6oT5IEyO5hUqzpHetS9PwXpk-MAYlUlZ2z5ocf7Dm7f9ZaSxRVFxfMITHkL2R3lskb-kQmGjCTV93MrdTJIU9TO17SpYSjOpo1PRmQhy6dEV4gm3nVb7C-rXE/s320/ritawhiskeria.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5427660865668564866" /></a><br />La televisió valenciana, Canal 9, està arribant a uns extrems de manipulació que ratllen el delicte. Les notícies no són més que un pamflet publicitari i propagandístic del PP, on ens fan creure que un burro vola i que vivim en el país de les Meravelles, on prompte el nostre nivell de vida serà tan alt i tan excepcionalment bo, que no farà falta ni treballar per a viure: el senyor Camps i la senyoreta Rita, tocats per la mà divina de Déu, que els escolta i els complau, aconseguiran que els valencians arribem a ser una raça privilegiada i exòtica dins l'espècie humana, admirada i envejada per tot el món.<br />Acò ho vinc a dir pel que vérem anit, 16 de gener. La programació normal de Canal 9, dissabtes per la nit, és el telediari a les nou, després la prèvia del partit de futbol i, a continuació, el partit, anit, ni més ni menys que un Barça-Sevilla, bon partit per als qui els agrada el futbol. Però anit no va ser així. Després de les notícies, fetes a presses i correres per acabar prompte, sense cap anunci publicitari intercalat, feren Dossiers, un programa de reportatges que suposadament és la bandera dels servicis informatius de la casa. Doncs bé, este reportatge girava al voltant del barri del Cabanyal de València. Com sabreu, el ministeri de Cultura ha declarat el barri bé d'interés públic, i per tant s'ha de protegir. I s'ha de protegir perquè l'Ajuntament del Cap i Casal té previst, des de l'any 1992 si no recordem mal, prolongar l'avinguda Blasco Ibañez fins la mar, travessant este barri i partint-lo per la meitat. No anem a entrar en si la decisió del ministeri és correcta, per cert, que ve avalada per una sentència del Suprem, o no; si qui té la raó és l'Ajuntament o no. No m'interessa esta qüestió, sinó la intervenció de Canal 9 en este assumpte. Com deia abans, amb al·levosía i nocturnitat, el programa Dossiers va fer, descaradament, una apologia abominable dels interessos de la senyoreta Rita. Poc menys que van dir que la zona en conflicte és un infern ple de drogoaddictes i de delinqüents. Tragueren gent parlant de lo malament que està allò i de les ganes que tenen que els dividisquen el barri. Només uns segons tragueren al representant de l'associació per Salvar el Cabanyal defensant els seus arguments.<br />I jo em preguntem: si tant de drogoaddicte i tanta delinqüència hi ha, què fa la Rita que no envia més policies per tallar eixa situació de soca-rel? Una Rita, que com no, també va eixir besant a tots els que es posaven per davant, una Rita que cada dia està més grossa, farcida de prepotència, vanitat i supèrbia que li han inflat tant les mamelles que pareix que vaja a caure de nassos.<br />En acabar el programa Dossiers, vaig posar l'Informe Semanal de la Primera. Quina enveja!Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-30643817650078583402010-01-12T16:41:00.004+01:002010-01-12T16:53:07.213+01:00SANT ANTONI DEL PORQUET<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwokrcCrD1OK7hqOc2z0Z2Rf61a0iT3nX4biCBy53lqQwxrN45Ul3coFU7djvU66KBVFD7MIHV46y2bYLnNbUVQlcKdWRU2JptWVk9tfx3HuZoDMfT2y5pzG3Ris-v2AubF-KJAs8PoUS-/s1600-h/DSC00187.JPG"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiwokrcCrD1OK7hqOc2z0Z2Rf61a0iT3nX4biCBy53lqQwxrN45Ul3coFU7djvU66KBVFD7MIHV46y2bYLnNbUVQlcKdWRU2JptWVk9tfx3HuZoDMfT2y5pzG3Ris-v2AubF-KJAs8PoUS-/s400/DSC00187.JPG" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5425879414469599298" /></a><br />És la festa que més m'agrada.El foc, els bunyols, el fred, la música, la mistela. I la bona companyia.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-46162842632082214412009-09-23T10:57:00.002+02:002009-09-23T11:02:04.419+02:00MESURES<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9JUCNdGrcLbhxhNT7bzCNlo5Hts9g5nmLobyBCxEdG1uas-BZ9o0cXnIplKYzvGQmk8MVrZDRW4q9uP-SGZoICuszeRrO18AZJ2e7A2vBbTjZ8aLttnyaCeJ8s9xLCUiZZ1XM_AoE-zOo/s1600-h/regla_blanca20.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9JUCNdGrcLbhxhNT7bzCNlo5Hts9g5nmLobyBCxEdG1uas-BZ9o0cXnIplKYzvGQmk8MVrZDRW4q9uP-SGZoICuszeRrO18AZJ2e7A2vBbTjZ8aLttnyaCeJ8s9xLCUiZZ1XM_AoE-zOo/s320/regla_blanca20.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5384585527559490786" /></a><br />Des de temps immemorials, hi ha un sistema de mesures que hui corre paral·lel al sistema mètric decimal i que, sense ser tan científicament precís i exacte, dóna pràcticament la mateixa informació. Estes són algunes de les mesures que ara em passen pel cap, encara que hi han moltíssemes més.<br /><br /><strong>De distància:</strong><br />-Allà a fer la mà: molt lluny.<br />-Allà on Cristo va perdre les espardenyes: llunyíssim.<br />-A una pedrada: a una trentena de metres, encara que depén del braç de l'interlocutor.<br />-Al costat: molt prop.<br />-Un pèl de figa: mil·límetres.<br />-Aiii! (posant-se les mans al cap): micres.<br />-Un pam, un xem, un dit: centímetres, encara que depén de les mans de l'interlocutor.<br />-Un peu, una camallada: d'uns centímetres fins al voltant d'un metre, encara que depén de la cama de l'interlocutor.<br /><br /><strong>De capacitat:</strong><br />-Un regant, una fila d'aigua: quantitat necessària per poder regar.<br />-Una cama d'aigua: menys que un regant.<br />-Un braça d'aigua: menys que una cama.<br />-Un fil: molt poca aigua.<br />-Un glop: quantitat de líquid que una persona pot engolir d'un colp. Depén de la capacitat golísitica del l'interlocutor.<br />-Un cul: quantitat de líquid que resta en un recipient.<br />-Un dit: poca quantitat. Sol utilitzar-se per a begudes alcohòliques.<br />-A borbollons: Moltíssim.<br />-A cabassos: Molts.<br /><br /><strong>De pes:</strong><br />-Com un boriol: molt poc.<br /><br /><strong>De temps:</strong><br />-El que tarda en fer-se l'arròs: uns vint minuts.<br />-L'hora d'abocar el caldo: el migdia.<br />-En un tres i no res: molt prompte.<br /><br />Si se vos ocorre alguna més, escriviu-la als comentaris. Gràcies.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-48075426287661720682009-07-29T23:37:00.000+02:002009-07-29T23:38:27.031+02:00LES CARABASSESDespús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!" <br />Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.<br /> Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-11725282412108655302009-07-02T21:06:00.000+02:002009-07-02T21:07:28.697+02:00COSES DE FAMÍLIAL'altre dia vaig coincidir amb un home, del que desconec el nom, a Llocnou de Sant Jeroni. L'home està fent-se, a poc a poc, un xalet al costat d'una vella alqueria. Parlant amb ell, li vaig preguntar per l'alqueria. És una construcció gran, molt gran diria jo. Té tres plantes amb finestres i balcons en la segon. Davant d'ella s'alcen unes imponents palmeres que donen bona hombra d'estiu. Tindrà al menys cinc navades de fonda. Per una porta trencada, s'aprecia una volta de canó enfonsada pel pes del temps que deuria amagar el celler. Afegida a l'alqueria hi ha una xicoteta capelleta construïda amb molt de gust; en el cantó hi han uns carreus fets a consciència i amb molta paciència, més perfectes que els que puguera fer hui qualsevol màquina; encara es conserva un xicotet campanaret i es veu el lloc de la campaneta que possiblement cridara a missa als treballadors dels voltants. En les portes de la capelleta, escrit amb claus clavats sobre elles, es pot llegir: AÑO 1885. Per desgràcia, l'alqueria hui està en ruïna. Quasi tot el sostre ja s'ha enfonsat i només queden plantades algunes parets per l'interior. A la part de darrere, entre dos troços de teulada del que possiblement foren les quadres, s'alça una enorme figuera, indicador indiscutible de ruïna.<br />Vaig estar interessant-me per l'alqueria i eixe home em va dir que pertany a la seua família, de fet ell també és un dels propietaris. La va construir el seu besavi, i la capelleta la va alçar un germà de la seua besàvia quan es va jubilar, per aquells temps. Fa uns vint anys, quan encara el sostre es mantenia al seu lloc, una persona els comprava l'alqueria per nou milions de pessetes, uns cinquanta quatre mil euros. La família es va reunir un diumenge per dinar i parlar del negoci. En acabar la paella, cadascú va dir la seua i van acordar entre tots acceptar l'oferta de nou milions de pessetes. Una vegada acceptat el preu, este home va dir: Esteu d'acord tots amb eixe preu?; sí, contestaren tots; doncs bé, en eixe preu me la quede jo. Automàticament el preu es va multiplicar i l'alqueria se'n va anar a fer la mà.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-22668579200856703792009-06-17T19:50:00.001+02:002009-06-17T19:53:25.939+02:00BERRUGUESFins no fa massa temps, les berrugues eren tot un misteri. Apareixien i desapareixien en la pell de les persones sense més ni per a què. A mi per exemple m'ha passat: fa un temps m'aparegueren uns rastres de berruguetes xicotetes pels braços i al cap d'un temps, com van aparéixer, desaparegueren. Ara de nou han tornat, però, afortunadament, amb menys quantitat.<br />L'home, al llarg dels temps ha intentat resoldre tots els misteris que se li han anat presentat al davant, essència mateixa de l'home, i quan no ho ha pogut fer empíricament, se n'ha anat pels camins de la superstició i la religió. El cas de les berrugues no ha escapat a la curiositat innata de l'home, i com que no ha sabut fins fa poc l'origen i el possible tractament, es crearen una sèrie de mètodes, infal•libles, que llevaven en un dir Jesús les fastigoses berrugues. Però qualsevol no tenia el poder de llevar-les, només uns pocs "elegits" tenien la potestat "divina" de fer-les desaparéixer per sempre.<br />Per regla general, per que desaparegueren, s'havien de contar totes les berrugues que un tenia pel cos i dir-li-les a un d'aquestos "bruixots", que ell s'encarregaria de fer-les fugir. Segons conten, però açò només són falòries de la gent corrent que no té ni idea, que aquestos elegits agafaven tants cigrons com berrugues tenia el berrugós, i els tirava dins d'un pou, i pegava a fugir abans que els cigrons tocaren l'aigua, doncs si el bruixot escoltava els esguits dels cigrons, no feia efecte.<br />L'altre dia, caminant pel poble, vaig veure a una dona vestint un babi ben fresquet, que ja fa calor, i totes les parts del seu cos que quedaven a l'aire estaven plenes de berrugues; en tenia moltíssimes la pobra dona, de fet la pell podria dir-se que és de gripau de tantes com té. Al meu poble, abans hi havia un home que, a més de predir l'oratge, també llevava berrugues, el tio Saoret de Bot li deien, el pobre fa uns anys que va faltar. Doncs bé, aquesta dona plena de berrugues que vaig veure l'altre dia és filla del tio Saoret; i jo pensava quan la vaig veure: "que totes les berrugues que el tio Saoret va llevar en la seua vida a altres persones, no aniria passant-li-les a la seua filla?Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-80134067257454395622009-05-28T19:46:00.001+02:002009-05-28T19:47:47.025+02:00CINC MIL ANYSDissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.<br />La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-61578960417842691722009-05-05T21:13:00.000+02:002009-05-05T21:14:17.860+02:00SILUETESEste matí, quan en la COPE l'àngel del Senyor anunciava a Maria, m'he segut damunt d'un marge a fer un cigarret. L'atmosfera estava un poc tèrbola i de lluny només es definien les siluetes de les muntanyes. Enfront de mi s'obria la vall del Vernissa (jo estava segut damunt d'un marge a Llocnou de Sant Jeroni). Al fons, allà a fer la mà, com si fóra un lleó gitat, s'alçava la muntanya del castell dels moros, uns diuen que és d'Ador (els d'Ador), altres que és de Palma (els de Palma) i altres, que d'Alfauir (els d'Alfauir, clar està). Esta muntanya, des d'on jo ho veia, divideix el paisatge en dues meitats, al sud-est, s'alça el pic Ventura d'Ador, i més cap al sud la Cuta de Castellonet; cap al nord-est, es veu la penya del Migdia de Marxuquera i girant cap al nord el Borró. Totes estes muntanyes alimenten amb les seues fonts i barrancs el feble cabdal del Vernissa, que encara que enguany va de part a part, quants anys feia que no baixava tan ple!, darrerament ja pareix més un barranc d'aigues pluvials que un riu pròpiament dit, doncs en anys d'una relativa sequera, es queda més sec que un bacallà. <br />Mentre observava el paisatge m'ha cridat l'atenció la nova autovia. L'he esborrat de la vista i m'he imaginat quan per allí passava l'antic camí reial de Xàtiva que comunicava les comarques interiors de la Vall d'Albaida, el Comtat i l'Alcoià amb la mar. I per allí veia passar carros, cavalleries i ramats, guiats per gent, que sense cap pressa, feien el seu camí. En aquelles èpoques seria absurd tindre pressa, quan les distàncies es medien en temps i no en quilòmetres. De Palma a l'Aljorf, cara amunt, 12 hores amb el carro carregat de taronges, em contava mon iaio; feia nit en una venta i a l'endemà cap avall. Hui, en l'encreuament que va a Castellonet de la Conquesta, encara queda una venta, la d'Andreu, darrer vestigi que dóna testimoni de temps passats que no sé si foren millors, però pitjors que els d'ara...Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-14573082751697063252009-03-19T10:46:00.001+01:002009-03-19T10:52:24.648+01:00TERRAVaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.<br />En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.<br />Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-37821152523275932772009-03-07T23:12:00.001+01:002009-03-07T23:38:58.756+01:00CASUALITATSHi han molts tipus de casualitats: n'hi han d'agradables, d'incòmodes, de fill de putes i de moltes altres classes; però totes van sempre carregades d'un mínim de sorpresa. Fa uns mesos, la meua filla va dur de ca ma mare un conte que jo tenia quan era xiquet; després de fullejar-lo, el vaig deixar oblidat damunt d'una cadira, fins que fa tres o quatre dies el vaig posar entre els contes que hi han a la prestatgeria de l'habitació de la xiqueta. Ahir, sis de març, abans de gitar-se els xiquets, em pregaren que els llegira un conte. D'entre tots els que hi havien, vaig triar el que jo llegia quan era xiquet: "Cheché en el Oeste". Quan vaig començar a llegir-lo, vaig veure una data escrita dalt del primer paràgraf, amb bolígraf roig i números d'una cal·ligrafia perfecta, però no vaig parar més atenció. Al passar a la pàgina següent, vaig veure que dalt del primer paràgraf, hi havia una altra data; y així en totes les de la resta del conte. De seguida vaig tornar arrere i vaig posar més atenció a la primera data: 6-3-73; és a dir, fa exactament 36 anys que jo vaig llegir eixe mateix text a l'escola, i eixos números tan ben escrits els va fer Donya Pilar, aquella mestra que em volia tant i que tants bons records guarde d'ella. Evidentment els vaig informar als xiquets de la casualitat. I evidentment, vaig escriure, sota d'eixa data: 6-3-2009.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-9904343810587846412009-01-31T20:04:00.000+01:002009-01-31T20:06:24.980+01:00PER LA MUNTANYAHui, després de l'aturada hivernal, he tornat amb el meu fill a passejar per la muntanya, per desgràcia la menuda se n'ha anat amb sa mare de compres. Des que este tenia tres anys, i ja està apunt de fer-ne deu, tenim la sana costum dels dissaptes per les vesprades, si fa bon oratge, anar a passejar o a investigar, com diu ell, per les muntanyes del voltant del poble. Ja no ens queda cap cim per pujar; fins i tot hi ha llocs pels quals hem passat i que un adult no ho faria per res del món. <br />L'objectiu de passejar per la muntanya amb el meus fills no és només el de gaudir de la natura i respirar aire pur durant unes hores, sinó l'aconseguir, encara que siga un poc, que comprenguen com funciona esta perquè la puguen respectar. La curiositat innata dels xiquets els porta a preguntar-ho tot: esta pedra per què té eixos colors?, quin mineral és este?, quina brossa és eixa i per a què servix?, este fòssil com es diu?, trobarem un os de dinosaure?... Hui, per exemple, amb el xiquet que és molt despert, hem parlat des de l'origen de la terra, passant pel de la lluna, fins més enllà de la nostra galàxia. I el bandoler s'ha trobat un fòssil molt bonic, quan jo era el què més i millor en trobava. Pot ser ja comence a fallar-me la vista. Per rematar la vesprada, hem fet un bon manoll d'espàrrecs que ens menjarem demà per sopar en una bona truita.<br />Després hem tornat a casa, i mentre escric açò, els sent als dos per baix barallant-se i a la xiqueta plorant. És llei de vida.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-89737828810478644372009-01-18T13:10:00.001+01:002009-01-18T13:14:56.992+01:00SANT ANTONI DEL PORQUET<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8rYZH8FlSumvEWs_2-lCn-SIouIVfiycOF5DfJzvHY-BVgCggy5tiN1DXInZvV9cBoeXFxbAHR_pa7z0mhcAJVhZq1LbS2CyX-hMaiBreJ7IzxlL4sIz3ywfc4jXydkQbN_kU-Kgt0zKn/s1600-h/antoni3.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 231px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8rYZH8FlSumvEWs_2-lCn-SIouIVfiycOF5DfJzvHY-BVgCggy5tiN1DXInZvV9cBoeXFxbAHR_pa7z0mhcAJVhZq1LbS2CyX-hMaiBreJ7IzxlL4sIz3ywfc4jXydkQbN_kU-Kgt0zKn/s320/antoni3.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5292606055472703314" /></a><br />Com tots els anys, ahir vaig acudir a veure la foguera de Sant Antoni que puntualment s'encén quan arriba esta data. Com tots sabeu, Sant Antoni del Porquet és el patró dels animals, i en honor a ell, es celebra esta festa tan arrelada en la nostra cultura valenciana, encara que hui ha perdut molta de la seua espectacularitat, doncs ja no queden quasi animals en les cases, a excepció dels animals de companyia. Mon pare em contava que abans, en este dia, es feien carreres d'haques, i en el moment de la benedicció dels animals hi havia de tota classe, des de porcs fins a oques. Hui apenes porten gossos, gats, cagarneres i algun que altre animal exòtic d'ultramar. Només un burro queda al poble.<br />Però jo volia parlar de la foguera. La que he conegut sempre al poble no és tan espectacular com la de Canals, ni molt menys, però s'ha mantingut la tradició, i tots els anys acudix gran nombre de veïns a passar la vetlaeta al costat del foc. Els festers fan una bona morterada de pasta de carabassa morisca i cuinen uns bunyols de repica'm el colze, als que ajuden a baixar, gola avall, uns bons regalls de mistela de la Marina, la millor del món. Mentre, la xicalla va trasbalsant els feixos de llenya, fustes i, en un poble amb llarga tradició melera, els rusc vells i inutilitzades dels abellers, en un riu inexorable que va engolint-se, sense remei, un mar de flames famolenques de combustible. <br />I allí estem nosaltres, menjant bunyols, bevent mistela i xarrant de tot un poc; disfrutant de la felicitat dels nanos i recordant el què féiem nosaltres, tal dia com hui, quan erem com ells.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-62886400853673491362008-12-26T19:11:00.002+01:002008-12-26T19:19:32.496+01:00TERRA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjgfziMMbF2ExL_MHZ-rUtXwGxh9HB_nNjAUUvBppKGPXJeXHiu6xfhC7mMhvvF4PSa_HFjBkeQHg2gXxrp7xSXdlaOJVfInPWQJU0l4kRzcb-alj62z5Ncz46JdAvKxGE0OoVUfQ7tSQI/s1600-h/aixada.jpeg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjgfziMMbF2ExL_MHZ-rUtXwGxh9HB_nNjAUUvBppKGPXJeXHiu6xfhC7mMhvvF4PSa_HFjBkeQHg2gXxrp7xSXdlaOJVfInPWQJU0l4kRzcb-alj62z5Ncz46JdAvKxGE0OoVUfQ7tSQI/s320/aixada.jpeg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5284165033631146578" /></a><br />Este matí he anat a plantar dos tarongerets que m'ha donat mon pare al meu bancal. No tenia massa ganes d'anar, però com que fa dos dies que estan arrancats, i com que les prediccions meteorològiques són de pluja fins el dilluns, o els plante hui o es sequen sense remei, els pobres. Així és que, abans d'anar a dinar amb la família, sempre dinem el segon dia de Nadal junts, he anat amb desgana, i els he plantat en un bot. <br />Però tota la inapetència que tenia de plantar els arbrets se n'ha anat a la primera aixaetada: quan el ferro s'ha enfonsat i la terra m'ha transmés l'energia que té en forma de vibracions a través del mànec de l'aixada, he experimentat un deler que ha diluït la malagana, i ha convertit en goig la gossera que portava enganxada al llom. Des de l'estiu que no treballava la terra, i ara, l'he sentida de nou baix els meus peus con un ent que forma part de mi. L'olor de la terra humida, la frescor del seu tacte i els colors de les diverses matèries que la formen, estimulen els meus sentits i hem fan sentir part integrant d'ella. Totes les persones del món deuríem tindre un trosset de terra nostra, per a gaudir-la durant la vida, i on almenys, ens pogueren soterrar.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-68107224799125361262008-12-20T18:33:00.002+01:002008-12-20T18:39:06.388+01:00CONILLS<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3LZv0Cy1gLkndN_r6MbCMdpL2tnGLE2tVmmjybcKj2kjV81zI3OOIR1O_QNfpx0rOcQ0vXeSzmThDmdSvK_Bhh7HuXES1ogzQ1LDcgZf9ph2MaYHAV1oCOv9sCxbYMzP7K6SHCsHzsIc9/s1600-h/conejo+durero.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 248px; height: 320px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg3LZv0Cy1gLkndN_r6MbCMdpL2tnGLE2tVmmjybcKj2kjV81zI3OOIR1O_QNfpx0rOcQ0vXeSzmThDmdSvK_Bhh7HuXES1ogzQ1LDcgZf9ph2MaYHAV1oCOv9sCxbYMzP7K6SHCsHzsIc9/s320/conejo+durero.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5281928102222339218" /></a><br />Este matí, com la majoria dels dissabtes, he esmorzat en el bar. Hui ho he fet amb el meu amic Poma. Ell s'ha demanat un plat de bonítol al forn i jo un de conill amb pebrera i tomaca. Normalment demane també bonítol o all i pebre, però hui he volgut tastar el conill, doncs feia molt de temps que no el tastava, encara que en sabia el resultat.<br />Fins fa uns set o huit anys criàvem conills a casa, fins i tot, el dia que canviàrem de vivenda, ens enduguérem els conills darrere. Recorde quan era jovenet que mon pare em deia: "quan acabes de treballar, busca algun bancal aclarit i fes un feix de brosta, i si no en veus cap, veges si en fas un d'herba". També el recorde a ell descarregant feixos de brosta del cotxe sempre que venia de treballar per a donar-la de menjar als conills. Fins i tot un any va sembrar herba d'entaular per a donar-los-la. D'estiu anàvem a arreplegar garrofes a garrofers abandonats, doncs nosaltres no en teníem, o demanàvem permís per arreplegar-les. També amuntegàvem la brosta d'algun bancal i la deixàvem que s'assecara; una vegada seca, l'espolsàvem amb una branca i arreplegàvem la fulla seca en sacs de fil i la guardàvem en la cambra ben escampada. Encara recorde, sent jo molt menudet, a cal meu iaio, hi haure un muntó de fulla seca que tindria més de deu anys, on jo em colgava cap i tot: l'olor de la fulla seca de taronger té una olor molt especial que recorde amb grat. Darrerament els donàvem segó, que se'l menjaven com si foren bresques, i per últim mesclàvem algun pinso. <br />Quan els conills estaven matadors, ma mare era l'encarregada de sacrificar-los: els gitava en terra, els xafava amb un peu les potes de darrere i amb l'altre les de davant, amb la mà esquerra els estirava de les orelles per alçar-los el cap i amb la dreta, on tenia el ganivet, els tallava el coll; hi havien que xillaven com si estigueren matant-los, mentre que d'altres apenes feien moviments inútils per intentar escapar d'una mort que ja els havia arribat. Després jo els aguantava de les potes de darrere, cap per avall, i ma mare els llevava primer la pell, com si et llevara un calcetí, i després els desbudellava.<br />Eixos conills sí que eren bons. Igual dóna la manera de cuinar-los: en l'arròs caldós, en paella, en alls, en pebrera i tomaca... Estaven deliciosos. Però els de hui no puc amb ells. Els crien en granges, tancats en conilleres com les gallines, sense poder-se moure, els animalets, embotits a base de pinsos que els engreixen d'una forma, podríem dir, artificial. En els conills que nosaltres criàvem: mai, i dic mai de la vida, vaig vore un gram de greix. Els de hui estan farcits d'un greix transparent que odie. A més a més la carn fa un gust molt fort i sentit que em deixa en la boca un regust tot el dia. <br />Em pense que si no em crie jo de nou els conills, em tindre que conformar en no tastar-los més.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-12151351760006004532008-11-28T22:53:00.002+01:002008-11-28T23:10:05.182+01:00OLORS DE FRED<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDZOdoAa2Nx13cCBLxYdNOvHkSjh8qxotypexLY2PCnT42ngm6_Ja5gBfriPGPFjmJeYJ0UvwS7noZIJWI7WjANfNm70SOLd0d5QUdQt3EOwPXS_LFPH6gLgEo-0BET14tqO4u8rFBrFnm/s1600-h/ximenera.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 220px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDZOdoAa2Nx13cCBLxYdNOvHkSjh8qxotypexLY2PCnT42ngm6_Ja5gBfriPGPFjmJeYJ0UvwS7noZIJWI7WjANfNm70SOLd0d5QUdQt3EOwPXS_LFPH6gLgEo-0BET14tqO4u8rFBrFnm/s320/ximenera.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5273834101048483346" /></a><br />Ara que fa fred m’agrada passejar pel poble a la poqueta nit. Les olors que ixen de les llars és totalment diferent als de la resta de les estacions. També són diferents als olors que es poden sentir a una ciutat. Allí, la pudor del fum dels automòbils ho ompli tot, sense deixar pràcticament espai per a altres olors més gratificants per a les nostres pituïtàries, a no ser que estiguem damunt del focus d’on ix eixa olor més agradosa. Al poble en canvi això no passa. El fum de les llars rega a manta els carrers i escampa per tot arreu l’olor dolça de la llenya de garrofer i d’olivera, o la més agra de taronger. També em desperta la gana quan pel nas m’entra l’olor de les xulles a la brasa o de l’embotit torrat quan en algun lloc del carrer estan preparant el sopar.<br />Temps de fred i temps de fum. I també de cacahues i moniatos torrats.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-4868893075171233692008-11-01T13:16:00.002+01:002008-11-01T13:21:08.074+01:00EL MÀGIC INFLUX DE LA LLUNA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh84iA4GHPsRo1dSyURUyAnRrOAcVydD4Kf50W5U_-AN0EnymuvNILO6wvx4GpT6g3nyYg7D2LovC5jJq60Ef8eLuu8ZRxgB0nI_FG8RMwYJ_xpUTpB6JI_tRweCaVok8hQjtUeEByOwmM4/s1600-h/lLuna.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 240px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh84iA4GHPsRo1dSyURUyAnRrOAcVydD4Kf50W5U_-AN0EnymuvNILO6wvx4GpT6g3nyYg7D2LovC5jJq60Ef8eLuu8ZRxgB0nI_FG8RMwYJ_xpUTpB6JI_tRweCaVok8hQjtUeEByOwmM4/s320/lLuna.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5263663021704984306" /></a><br />El dia de Tots Sants està assenyalat en el calendari dels llauradors com la data en la què es deuen sembrar les faves, i si cau en lluna vella, millor que millor, i si damunt es divendres, aleshores com aquell que diu, al sendemà ja pots anar a collir-les. Ara estem començant el cicle de lluna nova, així és que no sé si les faves que he sembrat este matí eixiran i les podré fer sacsades amb una llonganissa roja, o hauré d'anar a collir-les als congeladors de Mercadona.<br />Jo soc mols escèptic envers la lluna a l'hora de fer les feines del camp. Diuen que de veritat influïx i jo no soc ningú per discutir els coneixements ancestrals dels nostres vells, però...<br />Si sembres els alls en no sé quina lluna, se n'ixen de terra; si talles les canyes en no sé quina lluna, es fan negres i es podrixen prompte; si talles la llenya en no sé quina lluna, es corca de seguida; si traus el fem en no sé quina lluna, s'ompli de cucs i es fa mal bé...<br />En fi, pareix que la lluna ens influïx més del que ens pensem... o no.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-7053777206003510412008-10-28T12:40:00.001+01:002008-10-28T12:47:06.534+01:00FONTSDesprés d'este període de pluges tan intens que hem tingut, dóna goig anar a passejar pel terme, sobre tot per la part més arrimada a les muntanyes. Com la formació geològica és de margues blanques sobre impermeables argiles roges, quan l'aigua es filtra per les margues i arriba als estrats d'argiles, s'escorren fins a eixir a la superfície en les parts baixes de les muntanyes, i allí infinitat de fonts vessen l'aigua a l'exterior. Fonts que feia dècades que no treien ni una gota d'aigua, ara han eixit, fins i tot de noves. Els camins estan plens d'aigua d'eixes fontetes i també de les aigües molls de molts bancals. <br />Eixes aigües van fonent-se i s'aboquen als barrancuseus que, cantaors, corren a cercar el barranc principal que és el desaigüe natural de la vall qui, sense parar-se, arribarà al gran riu i d'allí fins la mar.<br />L'aigua és vida, i encara que ens trobem en l'estació de la caiguda del pàmpol, veure-la corrent per tot arreu alegra l'ànima i desembota l'esperit farcit de melàngia tardorenca.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-52537012879500889562008-10-22T19:03:00.000+02:002008-10-22T19:05:05.539+02:00SENSE INTERÉSDes de fa uns quants dies no passa res en la meua vida. La monotonia s'ha instal.lat perillosament en els meus quefers diaris i l'apatia ompli totes les meues activitats. I el més perillós de tot és que busque, no una eixida ni una alternativa, sinó alguna cosa un tant extraordinària que trenque aquest ritme lent i cansat, i no la trobe.<br />No és la primera vegada que hem passa, i supose que açò també li passarà a molta gent com a mi, ni serà la darrera de la meua vida (no tinc pressa per morir-me), però és una situació fastigosa que em desespera. <br />Tinc clar que açò no li interessa a ningú i no puc desitjar que algú ho lliga en el blog perquè no té cap interés. Així i tot supose que algú ho farà, fins i tot escriurà algun comentari. <br />Bé, supose que ho agrairé.<br />¿I demà també serà igual?Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-53176147782413020382008-10-09T18:01:00.001+02:002008-10-09T18:11:23.718+02:00PLOU<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJURYYJhERKwJyF44bvNehk9GHROoKE66Gk0gxB84eXTrPzDCxD-dwVHmEVQpFAbdV7DB5asMseEjOCK4G5VqmfcNVfGc-IXf6rfW9vxMIpNQUKxcxscnotRNBmW3FMaFvy154TPOyAOzA/s1600-h/lluvia_ventana.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJURYYJhERKwJyF44bvNehk9GHROoKE66Gk0gxB84eXTrPzDCxD-dwVHmEVQpFAbdV7DB5asMseEjOCK4G5VqmfcNVfGc-IXf6rfW9vxMIpNQUKxcxscnotRNBmW3FMaFvy154TPOyAOzA/s320/lluvia_ventana.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5255187377966921554" /></a><br />Plou a manta. Des d'anit pràcticament que no ha parat i a cada moment plou més fort. Jo vaig veure caure la primera gota de pluja. Va ser després de que els núvols taparen la mitja lluna que lluïa, baixeta, prop de les muntanyes. Darrere d'ella, i com si tingueren por de que es quedara a soles, en van caure unes poques més. Ara ja n'han caigut més d'un bilió. Què dic més d'un bilió, més d'un trilió! Apegades al cristall de la meua finestra ja n'hi han milers, que des de l'altra banda, em miren amb curiositat, com si foren ulls de granota que sobreeixen de l'aigua. De quan en quan alguna gota, cansada d'estar apegada al cristall, en actitud suïcida es despenja, i afavorida per la força de la gravetat, roda cap avall engolint-se a totes les gotetes que troba per davant farcint-se de la seus pròpia matèria, fins que arriba al marc de la finestra on mor engolida per una gota més gran.<br />M'agrada veure com plou.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-7996019914952823667.post-83346647909228085602008-10-03T11:44:00.002+02:002008-10-07T19:38:02.130+02:00SOBRE EL FRED MARBRE<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGfQdf-OQbk5xEH7W7_w-Tfsb0Vu7xkp_oJMbka6-9w842mriiGMSu8dBitH2u2mDfx5Cr54jAiSkBRlEn_wdPqSR46O1aUuu6d4VqqadTHA9tBIeAFZeNOfiei09pWqwRRe96rgyDeAoK/s1600-h/Dante-Alighieri--La-Divina-Commedia--L-Inferno-Gustave-Dore-144487.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiGfQdf-OQbk5xEH7W7_w-Tfsb0Vu7xkp_oJMbka6-9w842mriiGMSu8dBitH2u2mDfx5Cr54jAiSkBRlEn_wdPqSR46O1aUuu6d4VqqadTHA9tBIeAFZeNOfiei09pWqwRRe96rgyDeAoK/s320/Dante-Alighieri--La-Divina-Commedia--L-Inferno-Gustave-Dore-144487.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5252863465173654690" /></a><br />Hui ha vingut Lluïsa. <br />És una de les poques alegries que tinc en un lloc com este. Quan ve sempre s'asseu en el mateix lloc: en el cantó dret. És este fet el que em revela la seua presència, perquè quan arriba sempre estic dormint, però la calor que desprén el seu cos sobre el fred marbre altera immediatament la temperatura de l'estret habitacle i, en un lloc on mai passa res, una mínima alteració d'algun factor, automàticament em produïx alguna reacció.<br />Lluïsa sempre ve vestida amb una minifalda, i davall porta unes mínimes braguetes que a penes li cobrixen allò que deurien i que són el motiu de la seua existència. Açò ho sé perquè ho veig des de baix. El que mai arribe a veure amb detall és la longitud i la latitud del seu escot, que intuïsc ha de ser generós per la quantitat i la qualitat del material a exhibir. Lluïsa és molt guapa: té els ulls del color de la mel de la flor del taronger, sempre ventats per unes llargues pestanyes, i un pèl rull i ros, igual que el del seu borrissol íntim, que li cobrix el coll en una coqueta cabellera; uns pòmuls marcats i uns llavis carnosos emmarquen un nas xicotet i redó que li donen al conjunt el toc de gràcia. Només té un xicotet defecte en el braç esquerre, per culpa d'un accident en la seua infància, que li limita els moviments de la mà, però que no li impedixen fer qualsevol treball, perquè Lluïsa és una dona forta i treballadora.<br />Lluïsa és viuda i per això està ací. El seu marit era un tipus estrany, i ho continua sent, perquè a penes es relaciona amb ningú. Durant la seua vida va fer molts diners i va viure molt bé, ell i les seues cinc mullers, a les que usava i tirava com si foren mocadors de paper. Lluïsa fou la seva darrera muller, i la mare dels seus dos únics fills. En els seus divorcis els va donar bones compensacions, a les seues exmullers, però a Lluïsa l'única cosa que li va deixar foren deutes i més deutes, totes les que va acumular en la seua desordenada vida. Però Lluïsa sap que el seu marit té diners, molts diners; el què passa és que no sap on estan. Mentres vivia amb ell no hi havia cap problema: quan necessitava diners només havia de demanar-li'ls, fóra la quantitat que fóra, i ell sense preguntar per a què eren, li'ls donava. Així va ser com Luisa va aconseguir estalviar un poc en un compte personal. Però el temps ha anat passant, i ella, dedicada en exclusiva a l'educació dels seus dos fills, ha anat gastant fins que s'ha vist amb l'aigua al coll, i amb la maleïda certesa de que el seu marit té molts diners; però no sap on estan. Per això ve quasi tots els dies a visitar el seu marit. Li conta com estan els fills, com van en el col·legi, com estan els seus amics… inclús li porta algunes flors. I abans d'anar-se'n li diu que va buscar en tal o qual lloc però que allí no hi havia res, que li diga d'una p. vegada on té amagat els diners; després guarda silenci esperant una resposta que mai arriba i se'n va.<br />Lluïsa és una bona dona i mai s'hauria d'haver casat amb un tipus com eixe. I ella ho sap, per això quan se n'ix, en el llindar de la porta del cementeri, sempre es torna cap al nínxol del seu marit i diu: “Tant de bo t'hagueren pegat el tir abans de conéixer-te, cabró”. <br />Lluïsa hui s'ha deixat una rosa roja sobre el meu marbre blanc. Estic segur que ho ha fet a posta, perquè jo no tinc a ningú que em porte flors. Crec que m'estic enamorant.Corpihttp://www.blogger.com/profile/07591400136605379968noreply@blogger.com2