CINC MIL ANYS

Dissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.
La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.

SILUETES

Este matí, quan en la COPE l'àngel del Senyor anunciava a Maria, m'he segut damunt d'un marge a fer un cigarret. L'atmosfera estava un poc tèrbola i de lluny només es definien les siluetes de les muntanyes. Enfront de mi s'obria la vall del Vernissa (jo estava segut damunt d'un marge a Llocnou de Sant Jeroni). Al fons, allà a fer la mà, com si fóra un lleó gitat, s'alçava la muntanya del castell dels moros, uns diuen que és d'Ador (els d'Ador), altres que és de Palma (els de Palma) i altres, que d'Alfauir (els d'Alfauir, clar està). Esta muntanya, des d'on jo ho veia, divideix el paisatge en dues meitats, al sud-est, s'alça el pic Ventura d'Ador, i més cap al sud la Cuta de Castellonet; cap al nord-est, es veu la penya del Migdia de Marxuquera i girant cap al nord el Borró. Totes estes muntanyes alimenten amb les seues fonts i barrancs el feble cabdal del Vernissa, que encara que enguany va de part a part, quants anys feia que no baixava tan ple!, darrerament ja pareix més un barranc d'aigues pluvials que un riu pròpiament dit, doncs en anys d'una relativa sequera, es queda més sec que un bacallà.
Mentre observava el paisatge m'ha cridat l'atenció la nova autovia. L'he esborrat de la vista i m'he imaginat quan per allí passava l'antic camí reial de Xàtiva que comunicava les comarques interiors de la Vall d'Albaida, el Comtat i l'Alcoià amb la mar. I per allí veia passar carros, cavalleries i ramats, guiats per gent, que sense cap pressa, feien el seu camí. En aquelles èpoques seria absurd tindre pressa, quan les distàncies es medien en temps i no en quilòmetres. De Palma a l'Aljorf, cara amunt, 12 hores amb el carro carregat de taronges, em contava mon iaio; feia nit en una venta i a l'endemà cap avall. Hui, en l'encreuament que va a Castellonet de la Conquesta, encara queda una venta, la d'Andreu, darrer vestigi que dóna testimoni de temps passats que no sé si foren millors, però pitjors que els d'ara...