MANIPULACIO EN CANAL 9

La televisió valenciana, Canal 9, està arribant a uns extrems de manipulació que ratllen el delicte. Les notícies no són més que un pamflet publicitari i propagandístic del PP, on ens fan creure que un burro vola i que vivim en el país de les Meravelles, on prompte el nostre nivell de vida serà tan alt i tan excepcionalment bo, que no farà falta ni treballar per a viure: el senyor Camps i la senyoreta Rita, tocats per la mà divina de Déu, que els escolta i els complau, aconseguiran que els valencians arribem a ser una raça privilegiada i exòtica dins l'espècie humana, admirada i envejada per tot el món.
Acò ho vinc a dir pel que vérem anit, 16 de gener. La programació normal de Canal 9, dissabtes per la nit, és el telediari a les nou, després la prèvia del partit de futbol i, a continuació, el partit, anit, ni més ni menys que un Barça-Sevilla, bon partit per als qui els agrada el futbol. Però anit no va ser així. Després de les notícies, fetes a presses i correres per acabar prompte, sense cap anunci publicitari intercalat, feren Dossiers, un programa de reportatges que suposadament és la bandera dels servicis informatius de la casa. Doncs bé, este reportatge girava al voltant del barri del Cabanyal de València. Com sabreu, el ministeri de Cultura ha declarat el barri bé d'interés públic, i per tant s'ha de protegir. I s'ha de protegir perquè l'Ajuntament del Cap i Casal té previst, des de l'any 1992 si no recordem mal, prolongar l'avinguda Blasco Ibañez fins la mar, travessant este barri i partint-lo per la meitat. No anem a entrar en si la decisió del ministeri és correcta, per cert, que ve avalada per una sentència del Suprem, o no; si qui té la raó és l'Ajuntament o no. No m'interessa esta qüestió, sinó la intervenció de Canal 9 en este assumpte. Com deia abans, amb al·levosía i nocturnitat, el programa Dossiers va fer, descaradament, una apologia abominable dels interessos de la senyoreta Rita. Poc menys que van dir que la zona en conflicte és un infern ple de drogoaddictes i de delinqüents. Tragueren gent parlant de lo malament que està allò i de les ganes que tenen que els dividisquen el barri. Només uns segons tragueren al representant de l'associació per Salvar el Cabanyal defensant els seus arguments.
I jo em preguntem: si tant de drogoaddicte i tanta delinqüència hi ha, què fa la Rita que no envia més policies per tallar eixa situació de soca-rel? Una Rita, que com no, també va eixir besant a tots els que es posaven per davant, una Rita que cada dia està més grossa, farcida de prepotència, vanitat i supèrbia que li han inflat tant les mamelles que pareix que vaja a caure de nassos.
En acabar el programa Dossiers, vaig posar l'Informe Semanal de la Primera. Quina enveja!

SANT ANTONI DEL PORQUET

És la festa que més m'agrada.El foc, els bunyols, el fred, la música, la mistela. I la bona companyia.

MESURES

Des de temps immemorials, hi ha un sistema de mesures que hui corre paral·lel al sistema mètric decimal i que, sense ser tan científicament precís i exacte, dóna pràcticament la mateixa informació. Estes són algunes de les mesures que ara em passen pel cap, encara que hi han moltíssemes més.

De distància:
-Allà a fer la mà: molt lluny.
-Allà on Cristo va perdre les espardenyes: llunyíssim.
-A una pedrada: a una trentena de metres, encara que depén del braç de l'interlocutor.
-Al costat: molt prop.
-Un pèl de figa: mil·límetres.
-Aiii! (posant-se les mans al cap): micres.
-Un pam, un xem, un dit: centímetres, encara que depén de les mans de l'interlocutor.
-Un peu, una camallada: d'uns centímetres fins al voltant d'un metre, encara que depén de la cama de l'interlocutor.

De capacitat:
-Un regant, una fila d'aigua: quantitat necessària per poder regar.
-Una cama d'aigua: menys que un regant.
-Un braça d'aigua: menys que una cama.
-Un fil: molt poca aigua.
-Un glop: quantitat de líquid que una persona pot engolir d'un colp. Depén de la capacitat golísitica del l'interlocutor.
-Un cul: quantitat de líquid que resta en un recipient.
-Un dit: poca quantitat. Sol utilitzar-se per a begudes alcohòliques.
-A borbollons: Moltíssim.
-A cabassos: Molts.

De pes:
-Com un boriol: molt poc.

De temps:
-El que tarda en fer-se l'arròs: uns vint minuts.
-L'hora d'abocar el caldo: el migdia.
-En un tres i no res: molt prompte.

Si se vos ocorre alguna més, escriviu-la als comentaris. Gràcies.

LES CARABASSES

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!

COSES DE FAMÍLIA

L'altre dia vaig coincidir amb un home, del que desconec el nom, a Llocnou de Sant Jeroni. L'home està fent-se, a poc a poc, un xalet al costat d'una vella alqueria. Parlant amb ell, li vaig preguntar per l'alqueria. És una construcció gran, molt gran diria jo. Té tres plantes amb finestres i balcons en la segon. Davant d'ella s'alcen unes imponents palmeres que donen bona hombra d'estiu. Tindrà al menys cinc navades de fonda. Per una porta trencada, s'aprecia una volta de canó enfonsada pel pes del temps que deuria amagar el celler. Afegida a l'alqueria hi ha una xicoteta capelleta construïda amb molt de gust; en el cantó hi han uns carreus fets a consciència i amb molta paciència, més perfectes que els que puguera fer hui qualsevol màquina; encara es conserva un xicotet campanaret i es veu el lloc de la campaneta que possiblement cridara a missa als treballadors dels voltants. En les portes de la capelleta, escrit amb claus clavats sobre elles, es pot llegir: AÑO 1885. Per desgràcia, l'alqueria hui està en ruïna. Quasi tot el sostre ja s'ha enfonsat i només queden plantades algunes parets per l'interior. A la part de darrere, entre dos troços de teulada del que possiblement foren les quadres, s'alça una enorme figuera, indicador indiscutible de ruïna.
Vaig estar interessant-me per l'alqueria i eixe home em va dir que pertany a la seua família, de fet ell també és un dels propietaris. La va construir el seu besavi, i la capelleta la va alçar un germà de la seua besàvia quan es va jubilar, per aquells temps. Fa uns vint anys, quan encara el sostre es mantenia al seu lloc, una persona els comprava l'alqueria per nou milions de pessetes, uns cinquanta quatre mil euros. La família es va reunir un diumenge per dinar i parlar del negoci. En acabar la paella, cadascú va dir la seua i van acordar entre tots acceptar l'oferta de nou milions de pessetes. Una vegada acceptat el preu, este home va dir: Esteu d'acord tots amb eixe preu?; sí, contestaren tots; doncs bé, en eixe preu me la quede jo. Automàticament el preu es va multiplicar i l'alqueria se'n va anar a fer la mà.

BERRUGUES

Fins no fa massa temps, les berrugues eren tot un misteri. Apareixien i desapareixien en la pell de les persones sense més ni per a què. A mi per exemple m'ha passat: fa un temps m'aparegueren uns rastres de berruguetes xicotetes pels braços i al cap d'un temps, com van aparéixer, desaparegueren. Ara de nou han tornat, però, afortunadament, amb menys quantitat.
L'home, al llarg dels temps ha intentat resoldre tots els misteris que se li han anat presentat al davant, essència mateixa de l'home, i quan no ho ha pogut fer empíricament, se n'ha anat pels camins de la superstició i la religió. El cas de les berrugues no ha escapat a la curiositat innata de l'home, i com que no ha sabut fins fa poc l'origen i el possible tractament, es crearen una sèrie de mètodes, infal•libles, que llevaven en un dir Jesús les fastigoses berrugues. Però qualsevol no tenia el poder de llevar-les, només uns pocs "elegits" tenien la potestat "divina" de fer-les desaparéixer per sempre.
Per regla general, per que desaparegueren, s'havien de contar totes les berrugues que un tenia pel cos i dir-li-les a un d'aquestos "bruixots", que ell s'encarregaria de fer-les fugir. Segons conten, però açò només són falòries de la gent corrent que no té ni idea, que aquestos elegits agafaven tants cigrons com berrugues tenia el berrugós, i els tirava dins d'un pou, i pegava a fugir abans que els cigrons tocaren l'aigua, doncs si el bruixot escoltava els esguits dels cigrons, no feia efecte.
L'altre dia, caminant pel poble, vaig veure a una dona vestint un babi ben fresquet, que ja fa calor, i totes les parts del seu cos que quedaven a l'aire estaven plenes de berrugues; en tenia moltíssimes la pobra dona, de fet la pell podria dir-se que és de gripau de tantes com té. Al meu poble, abans hi havia un home que, a més de predir l'oratge, també llevava berrugues, el tio Saoret de Bot li deien, el pobre fa uns anys que va faltar. Doncs bé, aquesta dona plena de berrugues que vaig veure l'altre dia és filla del tio Saoret; i jo pensava quan la vaig veure: "que totes les berrugues que el tio Saoret va llevar en la seua vida a altres persones, no aniria passant-li-les a la seua filla?

CINC MIL ANYS

Dissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.
La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.