MESURES

Des de temps immemorials, hi ha un sistema de mesures que hui corre paral·lel al sistema mètric decimal i que, sense ser tan científicament precís i exacte, dóna pràcticament la mateixa informació. Estes són algunes de les mesures que ara em passen pel cap, encara que hi han moltíssemes més.

De distància:
-Allà a fer la mà: molt lluny.
-Allà on Cristo va perdre les espardenyes: llunyíssim.
-A una pedrada: a una trentena de metres, encara que depén del braç de l'interlocutor.
-Al costat: molt prop.
-Un pèl de figa: mil·límetres.
-Aiii! (posant-se les mans al cap): micres.
-Un pam, un xem, un dit: centímetres, encara que depén de les mans de l'interlocutor.
-Un peu, una camallada: d'uns centímetres fins al voltant d'un metre, encara que depén de la cama de l'interlocutor.

De capacitat:
-Un regant, una fila d'aigua: quantitat necessària per poder regar.
-Una cama d'aigua: menys que un regant.
-Un braça d'aigua: menys que una cama.
-Un fil: molt poca aigua.
-Un glop: quantitat de líquid que una persona pot engolir d'un colp. Depén de la capacitat golísitica del l'interlocutor.
-Un cul: quantitat de líquid que resta en un recipient.
-Un dit: poca quantitat. Sol utilitzar-se per a begudes alcohòliques.
-A borbollons: Moltíssim.
-A cabassos: Molts.

De pes:
-Com un boriol: molt poc.

De temps:
-El que tarda en fer-se l'arròs: uns vint minuts.
-L'hora d'abocar el caldo: el migdia.
-En un tres i no res: molt prompte.

Si se vos ocorre alguna més, escriviu-la als comentaris. Gràcies.

LES CARABASSES

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!

COSES DE FAMÍLIA

L'altre dia vaig coincidir amb un home, del que desconec el nom, a Llocnou de Sant Jeroni. L'home està fent-se, a poc a poc, un xalet al costat d'una vella alqueria. Parlant amb ell, li vaig preguntar per l'alqueria. És una construcció gran, molt gran diria jo. Té tres plantes amb finestres i balcons en la segon. Davant d'ella s'alcen unes imponents palmeres que donen bona hombra d'estiu. Tindrà al menys cinc navades de fonda. Per una porta trencada, s'aprecia una volta de canó enfonsada pel pes del temps que deuria amagar el celler. Afegida a l'alqueria hi ha una xicoteta capelleta construïda amb molt de gust; en el cantó hi han uns carreus fets a consciència i amb molta paciència, més perfectes que els que puguera fer hui qualsevol màquina; encara es conserva un xicotet campanaret i es veu el lloc de la campaneta que possiblement cridara a missa als treballadors dels voltants. En les portes de la capelleta, escrit amb claus clavats sobre elles, es pot llegir: AÑO 1885. Per desgràcia, l'alqueria hui està en ruïna. Quasi tot el sostre ja s'ha enfonsat i només queden plantades algunes parets per l'interior. A la part de darrere, entre dos troços de teulada del que possiblement foren les quadres, s'alça una enorme figuera, indicador indiscutible de ruïna.
Vaig estar interessant-me per l'alqueria i eixe home em va dir que pertany a la seua família, de fet ell també és un dels propietaris. La va construir el seu besavi, i la capelleta la va alçar un germà de la seua besàvia quan es va jubilar, per aquells temps. Fa uns vint anys, quan encara el sostre es mantenia al seu lloc, una persona els comprava l'alqueria per nou milions de pessetes, uns cinquanta quatre mil euros. La família es va reunir un diumenge per dinar i parlar del negoci. En acabar la paella, cadascú va dir la seua i van acordar entre tots acceptar l'oferta de nou milions de pessetes. Una vegada acceptat el preu, este home va dir: Esteu d'acord tots amb eixe preu?; sí, contestaren tots; doncs bé, en eixe preu me la quede jo. Automàticament el preu es va multiplicar i l'alqueria se'n va anar a fer la mà.

BERRUGUES

Fins no fa massa temps, les berrugues eren tot un misteri. Apareixien i desapareixien en la pell de les persones sense més ni per a què. A mi per exemple m'ha passat: fa un temps m'aparegueren uns rastres de berruguetes xicotetes pels braços i al cap d'un temps, com van aparéixer, desaparegueren. Ara de nou han tornat, però, afortunadament, amb menys quantitat.
L'home, al llarg dels temps ha intentat resoldre tots els misteris que se li han anat presentat al davant, essència mateixa de l'home, i quan no ho ha pogut fer empíricament, se n'ha anat pels camins de la superstició i la religió. El cas de les berrugues no ha escapat a la curiositat innata de l'home, i com que no ha sabut fins fa poc l'origen i el possible tractament, es crearen una sèrie de mètodes, infal•libles, que llevaven en un dir Jesús les fastigoses berrugues. Però qualsevol no tenia el poder de llevar-les, només uns pocs "elegits" tenien la potestat "divina" de fer-les desaparéixer per sempre.
Per regla general, per que desaparegueren, s'havien de contar totes les berrugues que un tenia pel cos i dir-li-les a un d'aquestos "bruixots", que ell s'encarregaria de fer-les fugir. Segons conten, però açò només són falòries de la gent corrent que no té ni idea, que aquestos elegits agafaven tants cigrons com berrugues tenia el berrugós, i els tirava dins d'un pou, i pegava a fugir abans que els cigrons tocaren l'aigua, doncs si el bruixot escoltava els esguits dels cigrons, no feia efecte.
L'altre dia, caminant pel poble, vaig veure a una dona vestint un babi ben fresquet, que ja fa calor, i totes les parts del seu cos que quedaven a l'aire estaven plenes de berrugues; en tenia moltíssimes la pobra dona, de fet la pell podria dir-se que és de gripau de tantes com té. Al meu poble, abans hi havia un home que, a més de predir l'oratge, també llevava berrugues, el tio Saoret de Bot li deien, el pobre fa uns anys que va faltar. Doncs bé, aquesta dona plena de berrugues que vaig veure l'altre dia és filla del tio Saoret; i jo pensava quan la vaig veure: "que totes les berrugues que el tio Saoret va llevar en la seua vida a altres persones, no aniria passant-li-les a la seua filla?

CINC MIL ANYS

Dissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.
La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.

SILUETES

Este matí, quan en la COPE l'àngel del Senyor anunciava a Maria, m'he segut damunt d'un marge a fer un cigarret. L'atmosfera estava un poc tèrbola i de lluny només es definien les siluetes de les muntanyes. Enfront de mi s'obria la vall del Vernissa (jo estava segut damunt d'un marge a Llocnou de Sant Jeroni). Al fons, allà a fer la mà, com si fóra un lleó gitat, s'alçava la muntanya del castell dels moros, uns diuen que és d'Ador (els d'Ador), altres que és de Palma (els de Palma) i altres, que d'Alfauir (els d'Alfauir, clar està). Esta muntanya, des d'on jo ho veia, divideix el paisatge en dues meitats, al sud-est, s'alça el pic Ventura d'Ador, i més cap al sud la Cuta de Castellonet; cap al nord-est, es veu la penya del Migdia de Marxuquera i girant cap al nord el Borró. Totes estes muntanyes alimenten amb les seues fonts i barrancs el feble cabdal del Vernissa, que encara que enguany va de part a part, quants anys feia que no baixava tan ple!, darrerament ja pareix més un barranc d'aigues pluvials que un riu pròpiament dit, doncs en anys d'una relativa sequera, es queda més sec que un bacallà.
Mentre observava el paisatge m'ha cridat l'atenció la nova autovia. L'he esborrat de la vista i m'he imaginat quan per allí passava l'antic camí reial de Xàtiva que comunicava les comarques interiors de la Vall d'Albaida, el Comtat i l'Alcoià amb la mar. I per allí veia passar carros, cavalleries i ramats, guiats per gent, que sense cap pressa, feien el seu camí. En aquelles èpoques seria absurd tindre pressa, quan les distàncies es medien en temps i no en quilòmetres. De Palma a l'Aljorf, cara amunt, 12 hores amb el carro carregat de taronges, em contava mon iaio; feia nit en una venta i a l'endemà cap avall. Hui, en l'encreuament que va a Castellonet de la Conquesta, encara queda una venta, la d'Andreu, darrer vestigi que dóna testimoni de temps passats que no sé si foren millors, però pitjors que els d'ara...

TERRA

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.