02 de desembre, 2010

NO FEM DE LA TERRA UNA ERA

Esta vesprada he anat al bancal a collir un grapat de mandarines per a casa i me n'he tornat amb mig cabas de taronges, una dotzena de xirimoies, mitja de caquis, un grapat de bledes, unes quantes penques i un pessic de jolivert. Possiblement això, al supermercat, apenes valdrà uns pocs euros: cinc o sis. Però, i el qui no els té.
Abans tot el món tenia un tros de terra on feia de tot per a casa; eren temps diferents i molts productes, si no te'ls feies tu, no els tastaves perquè valien diners, i de diners, hi havien pocs. Després, relativament en poc de temps, tots ens férem rics. La terra va perdre el seu valor com a lloc on cultivar vegetals i es va revaloritzar com lloc on cultivar rajoles: i tots bojos a vendre. Ara, en poc de temps, sense relativitat, hem donat un gran pas cap arrere. I qui diu que no tornarem a una economia de subsistència? Hui, desgraciadament, en són molts els que no tenen ni per menjar, i han d'acudir als menjadors socials per omplir la panxa. Potser, si tingueren un pam de terra on poder conrear quelcom, no haurien de passar la vergonya d'anar a demanar.
"Fills meus, va dir un pare als fills en el darrer viatje que feren a vuere el bancal: no feu d'esta terra una era."

3 comentaris:

wanderlust ha dit...

Llegint el teu post, no vegis el que me'n recordo del gran tros d'horta que teníem a l’altra casa, la de pagès, no el pis d'ara..., però bé, tot no es pot tenir, ara tampoc tinc tanta feina, només somio l’olor a terra.

Óscar Pardo de la Salud. ha dit...

Muy buen post amigo.
Un abrazo

mesenllà ha dit...

qué bonic i qué encertat, encara més ara, 1 any després.
per a quan una nova entrada? ànims!!