TERRA

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.

CASUALITATS

Hi han molts tipus de casualitats: n'hi han d'agradables, d'incòmodes, de fill de putes i de moltes altres classes; però totes van sempre carregades d'un mínim de sorpresa. Fa uns mesos, la meua filla va dur de ca ma mare un conte que jo tenia quan era xiquet; després de fullejar-lo, el vaig deixar oblidat damunt d'una cadira, fins que fa tres o quatre dies el vaig posar entre els contes que hi han a la prestatgeria de l'habitació de la xiqueta. Ahir, sis de març, abans de gitar-se els xiquets, em pregaren que els llegira un conte. D'entre tots els que hi havien, vaig triar el que jo llegia quan era xiquet: "Cheché en el Oeste". Quan vaig començar a llegir-lo, vaig veure una data escrita dalt del primer paràgraf, amb bolígraf roig i números d'una cal·ligrafia perfecta, però no vaig parar més atenció. Al passar a la pàgina següent, vaig veure que dalt del primer paràgraf, hi havia una altra data; y així en totes les de la resta del conte. De seguida vaig tornar arrere i vaig posar més atenció a la primera data: 6-3-73; és a dir, fa exactament 36 anys que jo vaig llegir eixe mateix text a l'escola, i eixos números tan ben escrits els va fer Donya Pilar, aquella mestra que em volia tant i que tants bons records guarde d'ella. Evidentment els vaig informar als xiquets de la casualitat. I evidentment, vaig escriure, sota d'eixa data: 6-3-2009.