19 de març, 2009

TERRA

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.

10 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Fotre quin post més bonico!!!! M'han entrat ganes de pillar l'aixà i anar-me'n a cavar!!!

Enric Senabre ha dit...

Una escena neorrealista, que sembla treta d'una pel·li italiana de les combatives, però més real, més emotiva, per propera i sincera. Meravella tot el que ens perdem els urbanites que hem oblidat el contacte amb la terra.

Trellat ha dit...

Impressionant! El meu bancalet ara està així, amb tota la terra remenejada, respirant oxigen i amb eixe color, per mi, el més bonic, es veu i es respira la terra, és una sensació indescriptible. Un post molt emotiu, m'ha agradat molt.
Salut!

Pepe del Montgó ha dit...

Jo sent olor a terra remoguda.

Palurdo ha dit...

Tens raó, a mi el que més m'ha agradat sempre de la terra després d'una passada de mula és allò tan suau que queda, la xafes i s'enfonsa el peu en la terra, com si caminares sobre un sol de cotó. De vegades m'entren ganes de deixar-me caure i arropir-me.
Un post preciós, com tots els teus.

Jeroni Maleuff ha dit...

Una bella escena, bellament escrita (a pesar o, precisament, gràcies a la cansera).
En qualsevol cas, potser, el gripau, en veritat, no era un gripau...

Jeroni Maleuff ha dit...

I magnífica conclusió, per cert.

Nür ha dit...

M'agrada aquest post!!
Un petó!
Nür

Busca qui t'ha pegat ha dit...

quin text tan meravellós!

i gràcies per la sort desitjada ;)

Chimo ha dit...

Molt bonico, m'agraen els teus post.

Si vols corrector en valencià pera rentar les catalanaes açi tens unes ueps molts bonas.

www.racv.es (La nosta, la bona, la real)
www.softwarevalencia.com

saltuacions.

www.valenciafreedom.com