29 de juliol, 2009

LES CARABASSES

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!

4 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

Tant de bo... a tots els que fan una cosa així els passara una cosa semblant.

Palurdo ha dit...

Pobret... qui no ha furtat res de l'hort alguna vegada en la vida? Furtar taronges, carabasses, o faves forma part de la cultura valenciana. Això sí, aquell que furta, que furte poquet i que no proteste si després li furten a ell!

Núria Borràs ha dit...

Hola Corpi,

He descobert el teu blog gràcies al desert del Taklamakan i ha estat tota una troballa! M'encanta com t'expresses i el que ens contes i tornaré per llegir-te ben sovint. Felicitats!

Et linko al meu blog!

Anònim ha dit...

Dober zacetek