03 d’octubre, 2008

SOBRE EL FRED MARBRE


Hui ha vingut Lluïsa.
És una de les poques alegries que tinc en un lloc com este. Quan ve sempre s'asseu en el mateix lloc: en el cantó dret. És este fet el que em revela la seua presència, perquè quan arriba sempre estic dormint, però la calor que desprén el seu cos sobre el fred marbre altera immediatament la temperatura de l'estret habitacle i, en un lloc on mai passa res, una mínima alteració d'algun factor, automàticament em produïx alguna reacció.
Lluïsa sempre ve vestida amb una minifalda, i davall porta unes mínimes braguetes que a penes li cobrixen allò que deurien i que són el motiu de la seua existència. Açò ho sé perquè ho veig des de baix. El que mai arribe a veure amb detall és la longitud i la latitud del seu escot, que intuïsc ha de ser generós per la quantitat i la qualitat del material a exhibir. Lluïsa és molt guapa: té els ulls del color de la mel de la flor del taronger, sempre ventats per unes llargues pestanyes, i un pèl rull i ros, igual que el del seu borrissol íntim, que li cobrix el coll en una coqueta cabellera; uns pòmuls marcats i uns llavis carnosos emmarquen un nas xicotet i redó que li donen al conjunt el toc de gràcia. Només té un xicotet defecte en el braç esquerre, per culpa d'un accident en la seua infància, que li limita els moviments de la mà, però que no li impedixen fer qualsevol treball, perquè Lluïsa és una dona forta i treballadora.
Lluïsa és viuda i per això està ací. El seu marit era un tipus estrany, i ho continua sent, perquè a penes es relaciona amb ningú. Durant la seua vida va fer molts diners i va viure molt bé, ell i les seues cinc mullers, a les que usava i tirava com si foren mocadors de paper. Lluïsa fou la seva darrera muller, i la mare dels seus dos únics fills. En els seus divorcis els va donar bones compensacions, a les seues exmullers, però a Lluïsa l'única cosa que li va deixar foren deutes i més deutes, totes les que va acumular en la seua desordenada vida. Però Lluïsa sap que el seu marit té diners, molts diners; el què passa és que no sap on estan. Mentres vivia amb ell no hi havia cap problema: quan necessitava diners només havia de demanar-li'ls, fóra la quantitat que fóra, i ell sense preguntar per a què eren, li'ls donava. Així va ser com Luisa va aconseguir estalviar un poc en un compte personal. Però el temps ha anat passant, i ella, dedicada en exclusiva a l'educació dels seus dos fills, ha anat gastant fins que s'ha vist amb l'aigua al coll, i amb la maleïda certesa de que el seu marit té molts diners; però no sap on estan. Per això ve quasi tots els dies a visitar el seu marit. Li conta com estan els fills, com van en el col·legi, com estan els seus amics… inclús li porta algunes flors. I abans d'anar-se'n li diu que va buscar en tal o qual lloc però que allí no hi havia res, que li diga d'una p. vegada on té amagat els diners; després guarda silenci esperant una resposta que mai arriba i se'n va.
Lluïsa és una bona dona i mai s'hauria d'haver casat amb un tipus com eixe. I ella ho sap, per això quan se n'ix, en el llindar de la porta del cementeri, sempre es torna cap al nínxol del seu marit i diu: “Tant de bo t'hagueren pegat el tir abans de conéixer-te, cabró”.
Lluïsa hui s'ha deixat una rosa roja sobre el meu marbre blanc. Estic segur que ho ha fet a posta, perquè jo no tinc a ningú que em porte flors. Crec que m'estic enamorant.

3 comentaris:

Nür ha dit...

Ehhh!!
Açó crec que ja ho he llegit abans! :P

Petons!
Nür

Corretger ha dit...

Pues yo es la primera vegada que ho llig en valencià. Te un poc de tristor pero m'agrada

Jeroni Maleuff ha dit...

:)