20 de desembre, 2008

CONILLS


Este matí, com la majoria dels dissabtes, he esmorzat en el bar. Hui ho he fet amb el meu amic Poma. Ell s'ha demanat un plat de bonítol al forn i jo un de conill amb pebrera i tomaca. Normalment demane també bonítol o all i pebre, però hui he volgut tastar el conill, doncs feia molt de temps que no el tastava, encara que en sabia el resultat.
Fins fa uns set o huit anys criàvem conills a casa, fins i tot, el dia que canviàrem de vivenda, ens enduguérem els conills darrere. Recorde quan era jovenet que mon pare em deia: "quan acabes de treballar, busca algun bancal aclarit i fes un feix de brosta, i si no en veus cap, veges si en fas un d'herba". També el recorde a ell descarregant feixos de brosta del cotxe sempre que venia de treballar per a donar-la de menjar als conills. Fins i tot un any va sembrar herba d'entaular per a donar-los-la. D'estiu anàvem a arreplegar garrofes a garrofers abandonats, doncs nosaltres no en teníem, o demanàvem permís per arreplegar-les. També amuntegàvem la brosta d'algun bancal i la deixàvem que s'assecara; una vegada seca, l'espolsàvem amb una branca i arreplegàvem la fulla seca en sacs de fil i la guardàvem en la cambra ben escampada. Encara recorde, sent jo molt menudet, a cal meu iaio, hi haure un muntó de fulla seca que tindria més de deu anys, on jo em colgava cap i tot: l'olor de la fulla seca de taronger té una olor molt especial que recorde amb grat. Darrerament els donàvem segó, que se'l menjaven com si foren bresques, i per últim mesclàvem algun pinso.
Quan els conills estaven matadors, ma mare era l'encarregada de sacrificar-los: els gitava en terra, els xafava amb un peu les potes de darrere i amb l'altre les de davant, amb la mà esquerra els estirava de les orelles per alçar-los el cap i amb la dreta, on tenia el ganivet, els tallava el coll; hi havien que xillaven com si estigueren matant-los, mentre que d'altres apenes feien moviments inútils per intentar escapar d'una mort que ja els havia arribat. Després jo els aguantava de les potes de darrere, cap per avall, i ma mare els llevava primer la pell, com si et llevara un calcetí, i després els desbudellava.
Eixos conills sí que eren bons. Igual dóna la manera de cuinar-los: en l'arròs caldós, en paella, en alls, en pebrera i tomaca... Estaven deliciosos. Però els de hui no puc amb ells. Els crien en granges, tancats en conilleres com les gallines, sense poder-se moure, els animalets, embotits a base de pinsos que els engreixen d'una forma, podríem dir, artificial. En els conills que nosaltres criàvem: mai, i dic mai de la vida, vaig vore un gram de greix. Els de hui estan farcits d'un greix transparent que odie. A més a més la carn fa un gust molt fort i sentit que em deixa en la boca un regust tot el dia.
Em pense que si no em crie jo de nou els conills, em tindre que conformar en no tastar-los més.

7 comentaris:

Pepe del Montgó ha dit...

Jo recorde la imatge de ma mare i la meua iaia pelant conills i gallines. Es veritat que tenien bon gust.

R. Galiana ha dit...

Tal volta no tenien tan bon gust i tan diferent dels d'ara.
El que veritablement té bon gust és el record: a ma casa passava el mateix i el record m'ha agradat molt. Realment tenia bon gust.
(Fins i tot recorde amb bon gust anar a fer herba pels conills, tot i recordant que sempre protestava)

Nür ha dit...

Una volta, sent jo xicoteta, vaig vore com el meu iaio matava un conill. Des d'eixe dia no n'he menjat cap!
Petons,
Nür

Corpi ha dit...

Pepe: No tenien res a veure amb els de hui. Passa igual que amb les tomaques, si no te les fas tu, es com si menjares aigua.
R.Galiana: Me n'alegre d'haver-te despertat aquells records.
Nür: no mires mai més matar cap animal, o no tindràs més remei que fer-te vegetariana.

Corretger ha dit...

Pot ser que aquells conills foren millors. Però un pa acabat de fer i un conillet amb tomaca i bon vi seguirà sent un bo esmorzar.

Corpi ha dit...

Corretger: insistisc, depén de com siga el conill.

Corretger ha dit...

Corpi,que pases bon nadal.