26 de desembre, 2008

TERRA


Este matí he anat a plantar dos tarongerets que m'ha donat mon pare al meu bancal. No tenia massa ganes d'anar, però com que fa dos dies que estan arrancats, i com que les prediccions meteorològiques són de pluja fins el dilluns, o els plante hui o es sequen sense remei, els pobres. Així és que, abans d'anar a dinar amb la família, sempre dinem el segon dia de Nadal junts, he anat amb desgana, i els he plantat en un bot.
Però tota la inapetència que tenia de plantar els arbrets se n'ha anat a la primera aixaetada: quan el ferro s'ha enfonsat i la terra m'ha transmés l'energia que té en forma de vibracions a través del mànec de l'aixada, he experimentat un deler que ha diluït la malagana, i ha convertit en goig la gossera que portava enganxada al llom. Des de l'estiu que no treballava la terra, i ara, l'he sentida de nou baix els meus peus con un ent que forma part de mi. L'olor de la terra humida, la frescor del seu tacte i els colors de les diverses matèries que la formen, estimulen els meus sentits i hem fan sentir part integrant d'ella. Totes les persones del món deuríem tindre un trosset de terra nostra, per a gaudir-la durant la vida, i on almenys, ens pogueren soterrar.

5 comentaris:

Nür ha dit...

Tots deuriem, Corpi, però amb aquesta gentola carregant-se l'horta sense miraments, cada volta és cosa més dificil.
M'agrada llegir-te quan escrius d'aquestes sensacions que m'agradaria tant experimentar.
Un petonàs.
Nür

Corretger ha dit...

I la sensació de vorer els abrets créixer… No es pot demanar mes. ¡Que bé escrius!

Pepe del Montgó ha dit...

Els que vivim en una capital pero tenim les rel en el poble, sabem be lo que dius.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Hi ha que tindre terra, sí, li ho intentava explicar una volta al mecànic del meu barco que em deia perquè no vendre els bancals i aprofitar els diners, si total els bancals ahí estaven morint-se de fam i donant més gasto que benefici. Jo li contava que queda lo bàsic, dos terrenets amb per damunt de tot valor sentimental: com que tinc clar que no tornaré mai a viure al meu poble vull algo que em lligue a ell, algo que el dia que tinga fills ells puguen tocar. Una manera de no perdre els orígens.

I per supost, quan he pogut he fet horta, i el plaer de menjar-se les tomaques que un mateix ha plantat no té preu!

rc ha dit...

Saludos..... Dejeme decirle que su blog esta espectacular, tiene muy buenos artículos y son muy entendibles, ah! por cierto le felicito por el blog y continue de esa manera contribuyendo con información útil para los visitantes, voy a continuar navenagdo por su blog y le visitare en otras ocasiones. :):):):):):) La entrada ha resultado muy interesante y entrenida, me he quedado un buen rato leyendola, me despido de usted y hasta la proxima oportunidad.