Des de menut sempre m'han atret els llocs on hi ha aigua: els vivers que hi han pels bancals, les aigüeres, els rierols, les fonts, les séquies i canals, els bassals permanents, el riu... Quan veig un lloc d'aquests, sempre em pare a veure si veig alguna granota, si hi han peixos i de quina classe són, quins insectes aquàtics hi han bussejant i quins corrent per damunt la superfície de l'aigua, sostenint-se com si foren Jesucrist quan va caminar per damunt del llac de Tiberíades; també mire si hi ha alguna serpeta d'aigua, un dels animals més difícils de veure, però més fascinants, de vegades es pot veure com trau el cap per entre el llépol, i amb la llengua bífida va olorant els voltants per descobrir alguna possible presa. Entre els insectes que es trobem en estos llocs hi havien uns que tenien l'esquena platejada, que són uns voraços caçadors que quan un insecte estava surant en la superfície de l'aigua, ells anaven per baix i amb unes potes molt llargues que tenen, agarraven la víctima i l'enfonsaven per devorar-la dins l'aigua; també hi havien uns que déiem carrancs d'aigua, negres, amb una cua rígida i dos pinsetes que els servien per agarrar el menjar; també trobàvem les larves dels parotets o libèl.lules, les dels mosquits i uns cucs rojos i fastigosos que es movien pel tarquim.
Anar a caçar granotes a les basses o al riu era tot un deler i fins i tot recorde que una dona del poble ens pagava una pesseta per cada granota que li portàrem, les especulacions sobre el destí de les granotes van anar des que les volia per fer la prova de la granota per veure si estava prenyada, fins si les volia per fer sopa d'anca de granota; quasi vam extingir totes les que hi havien a la bassa Caxotxes; la forma de caçar-les era molt interessant: amb una canya llarga, perquè no podíem entrar dins la bassa, la posàvem suaument baix de la granota, que estava surant en l'aigua, ella pujava a la canya, s'acomodava, i amb delicadesa, la tréiem de l'aigua, i ja fora, l'agarràvem i al pot.
Entrades
