TERRA

Este matí he anat a plantar dos tarongerets que m'ha donat mon pare al meu bancal. No tenia massa ganes d'anar, però com que fa dos dies que estan arrancats, i com que les prediccions meteorològiques són de pluja fins el dilluns, o els plante hui o es sequen sense remei, els pobres. Així és que, abans d'anar a dinar amb la família, sempre dinem el segon dia de Nadal junts, he anat amb desgana, i els he plantat en un bot.
Però tota la inapetència que tenia de plantar els arbrets se n'ha anat a la primera aixaetada: quan el ferro s'ha enfonsat i la terra m'ha transmés l'energia que té en forma de vibracions a través del mànec de l'aixada, he experimentat un deler que ha diluït la malagana, i ha convertit en goig la gossera que portava enganxada al llom. Des de l'estiu que no treballava la terra, i ara, l'he sentida de nou baix els meus peus con un ent que forma part de mi. L'olor de la terra humida, la frescor del seu tacte i els colors de les diverses matèries que la formen, estimulen els meus sentits i hem fan sentir part integrant d'ella. Totes les persones del món deuríem tindre un trosset de terra nostra, per a gaudir-la durant la vida, i on almenys, ens pogueren soterrar.

CONILLS

Este matí, com la majoria dels dissabtes, he esmorzat en el bar. Hui ho he fet amb el meu amic Poma. Ell s'ha demanat un plat de bonítol al forn i jo un de conill amb pebrera i tomaca. Normalment demane també bonítol o all i pebre, però hui he volgut tastar el conill, doncs feia molt de temps que no el tastava, encara que en sabia el resultat.
Fins fa uns set o huit anys criàvem conills a casa, fins i tot, el dia que canviàrem de vivenda, ens enduguérem els conills darrere. Recorde quan era jovenet que mon pare em deia: "quan acabes de treballar, busca algun bancal aclarit i fes un feix de brosta, i si no en veus cap, veges si en fas un d'herba". També el recorde a ell descarregant feixos de brosta del cotxe sempre que venia de treballar per a donar-la de menjar als conills. Fins i tot un any va sembrar herba d'entaular per a donar-los-la. D'estiu anàvem a arreplegar garrofes a garrofers abandonats, doncs nosaltres no en teníem, o demanàvem permís per arreplegar-les. També amuntegàvem la brosta d'algun bancal i la deixàvem que s'assecara; una vegada seca, l'espolsàvem amb una branca i arreplegàvem la fulla seca en sacs de fil i la guardàvem en la cambra ben escampada. Encara recorde, sent jo molt menudet, a cal meu iaio, hi haure un muntó de fulla seca que tindria més de deu anys, on jo em colgava cap i tot: l'olor de la fulla seca de taronger té una olor molt especial que recorde amb grat. Darrerament els donàvem segó, que se'l menjaven com si foren bresques, i per últim mesclàvem algun pinso.
Quan els conills estaven matadors, ma mare era l'encarregada de sacrificar-los: els gitava en terra, els xafava amb un peu les potes de darrere i amb l'altre les de davant, amb la mà esquerra els estirava de les orelles per alçar-los el cap i amb la dreta, on tenia el ganivet, els tallava el coll; hi havien que xillaven com si estigueren matant-los, mentre que d'altres apenes feien moviments inútils per intentar escapar d'una mort que ja els havia arribat. Després jo els aguantava de les potes de darrere, cap per avall, i ma mare els llevava primer la pell, com si et llevara un calcetí, i després els desbudellava.
Eixos conills sí que eren bons. Igual dóna la manera de cuinar-los: en l'arròs caldós, en paella, en alls, en pebrera i tomaca... Estaven deliciosos. Però els de hui no puc amb ells. Els crien en granges, tancats en conilleres com les gallines, sense poder-se moure, els animalets, embotits a base de pinsos que els engreixen d'una forma, podríem dir, artificial. En els conills que nosaltres criàvem: mai, i dic mai de la vida, vaig vore un gram de greix. Els de hui estan farcits d'un greix transparent que odie. A més a més la carn fa un gust molt fort i sentit que em deixa en la boca un regust tot el dia.
Em pense que si no em crie jo de nou els conills, em tindre que conformar en no tastar-los més.

OLORS DE FRED

Ara que fa fred m’agrada passejar pel poble a la poqueta nit. Les olors que ixen de les llars és totalment diferent als de la resta de les estacions. També són diferents als olors que es poden sentir a una ciutat. Allí, la pudor del fum dels automòbils ho ompli tot, sense deixar pràcticament espai per a altres olors més gratificants per a les nostres pituïtàries, a no ser que estiguem damunt del focus d’on ix eixa olor més agradosa. Al poble en canvi això no passa. El fum de les llars rega a manta els carrers i escampa per tot arreu l’olor dolça de la llenya de garrofer i d’olivera, o la més agra de taronger. També em desperta la gana quan pel nas m’entra l’olor de les xulles a la brasa o de l’embotit torrat quan en algun lloc del carrer estan preparant el sopar.
Temps de fred i temps de fum. I també de cacahues i moniatos torrats.

EL MÀGIC INFLUX DE LA LLUNA

El dia de Tots Sants està assenyalat en el calendari dels llauradors com la data en la què es deuen sembrar les faves, i si cau en lluna vella, millor que millor, i si damunt es divendres, aleshores com aquell que diu, al sendemà ja pots anar a collir-les. Ara estem començant el cicle de lluna nova, així és que no sé si les faves que he sembrat este matí eixiran i les podré fer sacsades amb una llonganissa roja, o hauré d'anar a collir-les als congeladors de Mercadona.
Jo soc mols escèptic envers la lluna a l'hora de fer les feines del camp. Diuen que de veritat influïx i jo no soc ningú per discutir els coneixements ancestrals dels nostres vells, però...
Si sembres els alls en no sé quina lluna, se n'ixen de terra; si talles les canyes en no sé quina lluna, es fan negres i es podrixen prompte; si talles la llenya en no sé quina lluna, es corca de seguida; si traus el fem en no sé quina lluna, s'ompli de cucs i es fa mal bé...
En fi, pareix que la lluna ens influïx més del que ens pensem... o no.

FONTS

Després d'este període de pluges tan intens que hem tingut, dóna goig anar a passejar pel terme, sobre tot per la part més arrimada a les muntanyes. Com la formació geològica és de margues blanques sobre impermeables argiles roges, quan l'aigua es filtra per les margues i arriba als estrats d'argiles, s'escorren fins a eixir a la superfície en les parts baixes de les muntanyes, i allí infinitat de fonts vessen l'aigua a l'exterior. Fonts que feia dècades que no treien ni una gota d'aigua, ara han eixit, fins i tot de noves. Els camins estan plens d'aigua d'eixes fontetes i també de les aigües molls de molts bancals.
Eixes aigües van fonent-se i s'aboquen als barrancuseus que, cantaors, corren a cercar el barranc principal que és el desaigüe natural de la vall qui, sense parar-se, arribarà al gran riu i d'allí fins la mar.
L'aigua és vida, i encara que ens trobem en l'estació de la caiguda del pàmpol, veure-la corrent per tot arreu alegra l'ànima i desembota l'esperit farcit de melàngia tardorenca.

SENSE INTERÉS

Des de fa uns quants dies no passa res en la meua vida. La monotonia s'ha instal.lat perillosament en els meus quefers diaris i l'apatia ompli totes les meues activitats. I el més perillós de tot és que busque, no una eixida ni una alternativa, sinó alguna cosa un tant extraordinària que trenque aquest ritme lent i cansat, i no la trobe.
No és la primera vegada que hem passa, i supose que açò també li passarà a molta gent com a mi, ni serà la darrera de la meua vida (no tinc pressa per morir-me), però és una situació fastigosa que em desespera.
Tinc clar que açò no li interessa a ningú i no puc desitjar que algú ho lliga en el blog perquè no té cap interés. Així i tot supose que algú ho farà, fins i tot escriurà algun comentari.
Bé, supose que ho agrairé.
¿I demà també serà igual?

PLOU

Plou a manta. Des d'anit pràcticament que no ha parat i a cada moment plou més fort. Jo vaig veure caure la primera gota de pluja. Va ser després de que els núvols taparen la mitja lluna que lluïa, baixeta, prop de les muntanyes. Darrere d'ella, i com si tingueren por de que es quedara a soles, en van caure unes poques més. Ara ja n'han caigut més d'un bilió. Què dic més d'un bilió, més d'un trilió! Apegades al cristall de la meua finestra ja n'hi han milers, que des de l'altra banda, em miren amb curiositat, com si foren ulls de granota que sobreeixen de l'aigua. De quan en quan alguna gota, cansada d'estar apegada al cristall, en actitud suïcida es despenja, i afavorida per la força de la gravetat, roda cap avall engolint-se a totes les gotetes que troba per davant farcint-se de la seus pròpia matèria, fins que arriba al marc de la finestra on mor engolida per una gota més gran.
M'agrada veure com plou.

SOBRE EL FRED MARBRE

Hui ha vingut Lluïsa.
És una de les poques alegries que tinc en un lloc com este. Quan ve sempre s'asseu en el mateix lloc: en el cantó dret. És este fet el que em revela la seua presència, perquè quan arriba sempre estic dormint, però la calor que desprén el seu cos sobre el fred marbre altera immediatament la temperatura de l'estret habitacle i, en un lloc on mai passa res, una mínima alteració d'algun factor, automàticament em produïx alguna reacció.
Lluïsa sempre ve vestida amb una minifalda, i davall porta unes mínimes braguetes que a penes li cobrixen allò que deurien i que són el motiu de la seua existència. Açò ho sé perquè ho veig des de baix. El que mai arribe a veure amb detall és la longitud i la latitud del seu escot, que intuïsc ha de ser generós per la quantitat i la qualitat del material a exhibir. Lluïsa és molt guapa: té els ulls del color de la mel de la flor del taronger, sempre ventats per unes llargues pestanyes, i un pèl rull i ros, igual que el del seu borrissol íntim, que li cobrix el coll en una coqueta cabellera; uns pòmuls marcats i uns llavis carnosos emmarquen un nas xicotet i redó que li donen al conjunt el toc de gràcia. Només té un xicotet defecte en el braç esquerre, per culpa d'un accident en la seua infància, que li limita els moviments de la mà, però que no li impedixen fer qualsevol treball, perquè Lluïsa és una dona forta i treballadora.
Lluïsa és viuda i per això està ací. El seu marit era un tipus estrany, i ho continua sent, perquè a penes es relaciona amb ningú. Durant la seua vida va fer molts diners i va viure molt bé, ell i les seues cinc mullers, a les que usava i tirava com si foren mocadors de paper. Lluïsa fou la seva darrera muller, i la mare dels seus dos únics fills. En els seus divorcis els va donar bones compensacions, a les seues exmullers, però a Lluïsa l'única cosa que li va deixar foren deutes i més deutes, totes les que va acumular en la seua desordenada vida. Però Lluïsa sap que el seu marit té diners, molts diners; el què passa és que no sap on estan. Mentres vivia amb ell no hi havia cap problema: quan necessitava diners només havia de demanar-li'ls, fóra la quantitat que fóra, i ell sense preguntar per a què eren, li'ls donava. Així va ser com Luisa va aconseguir estalviar un poc en un compte personal. Però el temps ha anat passant, i ella, dedicada en exclusiva a l'educació dels seus dos fills, ha anat gastant fins que s'ha vist amb l'aigua al coll, i amb la maleïda certesa de que el seu marit té molts diners; però no sap on estan. Per això ve quasi tots els dies a visitar el seu marit. Li conta com estan els fills, com van en el col·legi, com estan els seus amics… inclús li porta algunes flors. I abans d'anar-se'n li diu que va buscar en tal o qual lloc però que allí no hi havia res, que li diga d'una p. vegada on té amagat els diners; després guarda silenci esperant una resposta que mai arriba i se'n va.
Lluïsa és una bona dona i mai s'hauria d'haver casat amb un tipus com eixe. I ella ho sap, per això quan se n'ix, en el llindar de la porta del cementeri, sempre es torna cap al nínxol del seu marit i diu: “Tant de bo t'hagueren pegat el tir abans de conéixer-te, cabró”.
Lluïsa hui s'ha deixat una rosa roja sobre el meu marbre blanc. Estic segur que ho ha fet a posta, perquè jo no tinc a ningú que em porte flors. Crec que m'estic enamorant.

INFLUÈNCIES HUMANES

La influència de l'home en la natura és un fet inqüestionable. Cada vegada més, l'home va doblegant la natura als seus interessos alterant l'ordre establit des de l'origen. Açò a provocat un fet molt curiós: que en alguns casos la natura s'haja emmotllat a l'home. Per exemple: En el cas de l'agricultura a moltes plantes els ha vingut de putamare el que l'home les haja preferit a d'altres per al seu consum, doncs això ha provocat una expansió extraordinària d'eixa planta en concret, encara que la selecció de varietats haja estat en perjudici d'altres. El mateix ha passat en els animals, aprofitant la cria d'unes espècies en detriment d'altres.
Però d'altres espècies, despreciades o simplement ignorades per l'home pel nul profit que en pot traure d'elles, han modificat el seu comportament aprofitant-se de l'acció humana. Aquesta reflexió en ve al cap veient com una coeta blanca es passa el dia passejant-se per les teulades buscant insectes. En condicions naturals normals, les coetes sempre han estat prop de l'aigua, en rierols, bassals i séquies, escarbant en el fang i el tarquim buscant insectes i escarabats, però per alguna raó que desconec, ara se les veu per dins del poble, pels carrers i per dalt de les teulades buscant menjar.
També els teuladins o pardals (nom que s'ha fet genèric i que denomina a quasi totes les aus) han tingut tant d'èxit vivint al costat de l'home i han prosperat tant, que molts d'ells han hagut de tornar de nou als camps perquè al poble ja hi han massa, i darrerament es veuen grans bandades de teuladins eixir volant al pas de l'home pels bancals. Se'ls pot veure fent niu en les casetes de camp i en els pous de reg.
I què dir de les oronelles, que quan venen de l'Àfrica en el bon temps, busquen les construccions humanes per fer els seus nius, fins i tot se n'entren dins les cotxeres i cambres.
¿I dels rosegadors? Val més no parlar-ne.

MULATO

L'altre dia vaig anar al bar a veure el partit de futbol entre l'Almeria i el València, i quan es produí un canvi de jugadors de l'Almeria, vaig sentir, darrere de mi, un comentari que em va deixar esbalaït, més pel to amb el què es va dir, que pel seu contingut. El comentari en qüestió va ser: "Eixe què és, mulato, fill de pare blanc i mare negra?"
Ja dic, el comentari en si no té més inconvenients, és més, és lògic. Però el to utilitzat anava carregat de masclisme i de racisme. Per a eixe home que ho va dir, estava clar que el pare només podia ser blanc, i la mare negra; al revés haguera sigut impossible. Com una blanca anava a fer-ho amb un negre? Impossible: això no cap en el cap d'un tio que li casca a la seua dona i que per a més inri, li diuen Albí.

CONTRADICCIONS

Este matí he sentit una conversa que m'ha deixat esbalaït. Un dels interlocutors era un caçador que portava un gos de caça lligat amb una corda i l'altre un vell que té llogats a tres homes pagant-los un jornal de misèria.
La conversa girava al voltant dels conills: el vell deia que era un enamorat dels animals i que li encantava veure els conillets córrer per la muntanya; el caçador deia que també li agradaven molt els animals, i que per això s'havia fet caçador, doncs ell no era d'eixos que ixen a caçar i maten quinze o vint conills i damunt s'ufanen de la matança, o dels que cacen amb un furó, ell en mata tres o quatre i ja en té prou. El vell assentia amb el cap mentre mirava els esclaus com treballaven.
I jo incrèdul escoltava i alusinava: o siga que, un, amant dels animals, tracta a les persones pitjor que a ells; i l'altre, amant de la natura, es dedica a matar animals per amor.
No ho entenc.

FALTA D'ORGANITZACIÓ DE L'AGÈNCIA VALENCIANA DE SALUT

Sóc donant de sang des de fa uns quants anys, i el que està passant enguany no ho havia vist mai. Resulta que l'home pot donar sang quatre vegades a l'any, i la dona tres, és a dir, que els homes donem sang cada tres mesos. Coincidint amb estos terminis, cada tres mesos més o menys, ve al meu poble la unitat mòbil de transfusions de l'Agència Valenciana de Salut per a fer les extraccions. Uns dies abans que vinguen, envien a casa una carta informant del dia, l'hora i el lloc on es realitzaran les donacions, i eixe mateix dia al matí fan ban en el poble per a recordar als possibles donants que a la vesprada es faran les extraccions.
Doncs bé, en la donació passada ja em va ocórrer però al final vaig aconseguir donar sang, però hui ja no ho han consentit. L'últim dia que vaig donar va ser el 5 de juny, sent hui el dia 8 de setembre, en la pràctica han transcorregut més tres mesos des de l'última donació, i per tant podria donar sang, és més, segons m'ha informat el metge, el temps mínim entre donació i donació és de dos mesos, per tant, on està el problema? Resulta que si comptem un any a partir de hui cap arrere, veiem que de les quatre donacions legals que es poden realitzar en un any, la primera va ser el dia 10 de setembre de l'any passat, o siga, que falten DOS DIES! per que haja transcorregut el termini legal establit d'un any per a fer quatre donacions. Per dos putos dies no puc donar sang, i no sols jo, sinó també tots els que van acudir a donar sang eixe dia 10 de setembre de l'any passat i que han realitzat les quatre donacions, tampoc hui podran donar sang.
M'he queixat al metge encarregat de les donacions, i també ho faré a l'Agència Valenciana de Salut, perquè és absurd, que després de fer tanta propaganda demanant voluntaris per a que donen la seua sang, i més encara a l'estiu, que per falta d'atenció i organització, es tiren a perdre unes quantes donacions.

XAMBITER I XÀMBIT

Fa uns quants anys existia la figura del xambiter. Era l'home que anava pels pobles amb un carret on guardava un perol ple de gelat. L'home anava pels carrers i els que el veien anaven i li compraven un xàmbit. Un xàmbit era un gelat que consistia en un tros de gelat que es posava entre dues galetes i es menjava a mos redó.
Tant les paraules xàmbit com xambiter no les trobareu a cap diccionari, jo al menys no les he trobades, i es que estos mots només apareixen en el vocabulari popular.
La paraula xàmbit es un valencianisme produït per la dicció, quasi impronunciable, de la paraula anglesa "sandwich" que en valencià es entrepà o sandvitx.
Per analogia, al gelat se li va dir sandvitx o xàmbit, perquè el gelat es posava entre mig de dos galetes a l'igual que el formatge es posa entre mig de dues rosques de pa.
Posteriorment jo recorde que quan era menut, a este gelat li déiem "corte", perquè el gelat es tallava amb un ganivet abans de posar-lo entre les galetes.

EN L'AIGUA

Des de menut sempre m'han atret els llocs on hi ha aigua: els vivers que hi han pels bancals, les aigüeres, els rierols, les fonts, les séquies i canals, els bassals permanents, el riu... Quan veig un lloc d'aquests, sempre em pare a veure si veig alguna granota, si hi han peixos i de quina classe són, quins insectes aquàtics hi han bussejant i quins corrent per damunt la superfície de l'aigua, sostenint-se com si foren Jesucrist quan va caminar per damunt del llac de Tiberíades; també mire si hi ha alguna serpeta d'aigua, un dels animals més difícils de veure, però més fascinants, de vegades es pot veure com trau el cap per entre el llépol, i amb la llengua bífida va olorant els voltants per descobrir alguna possible presa. Entre els insectes que es trobem en estos llocs hi havien uns que tenien l'esquena platejada, que són uns voraços caçadors que quan un insecte estava surant en la superfície de l'aigua, ells anaven per baix i amb unes potes molt llargues que tenen, agarraven la víctima i l'enfonsaven per devorar-la dins l'aigua; també hi havien uns que déiem carrancs d'aigua, negres, amb una cua rígida i dos pinsetes que els servien per agarrar el menjar; també trobàvem les larves dels parotets o libèl.lules, les dels mosquits i uns cucs rojos i fastigosos que es movien pel tarquim.
Anar a caçar granotes a les basses o al riu era tot un deler i fins i tot recorde que una dona del poble ens pagava una pesseta per cada granota que li portàrem, les especulacions sobre el destí de les granotes van anar des que les volia per fer la prova de la granota per veure si estava prenyada, fins si les volia per fer sopa d'anca de granota; quasi vam extingir totes les que hi havien a la bassa Caxotxes; la forma de caçar-les era molt interessant: amb una canya llarga, perquè no podíem entrar dins la bassa, la posàvem suaument baix de la granota, que estava surant en l'aigua, ella pujava a la canya, s'acomodava, i amb delicadesa, la tréiem de l'aigua, i ja fora, l'agarràvem i al pot.

ARBRES EN CAPTIVITAT

Escoltant la ràdio he sentit una curiosa notícia. Resulta que no sé en quin lloc de Castelló, uns experts van trobar un arbre raríssim, tant que no hi ha cap més en tota la Comunitat Valenciana. Lamente no recordar el nom. Aleshores els científics van arreplegar unes llavors i han aconseguit germinar-les. El què més m'ha cridat l'atenció de la notícia, és que el locutor ha dit que ara criaran els arbres en "captivitat". I jo em pregunte: ¿es pot criar un arbre en captivitat igual que es cria un lleó? Quan un arbre deixa d'estar en captivitat, en quin estat està: ¿lliure? ¿Els arbres són lliures o esclaus depenent d'on creixen o d'on els plante la mà de l'home?
¿Algú em pot traure d'aquest entrebanc?

PANTALONS LLARGS

Tinc una veïna nova. Per desgràcia només la veig quan ix al terrat a estendre la roba. Aleshores m'amague darrere de la cortina i l espie com si fóra un xiquet que mira pel badall de la porta una pel.lícula que els seus pares li han prohibit vore i l'han enviat a dormir.
D'esta veïna que tinc, estàvem enamorats un amic meu i jo quan erem xiquets i ella una adolescent (deu tindre uns quatre o cinc anys més que jo), i l'espiàvem, igual que faig jo ara, quan anava a passejar per la carretera amb el seu nuviet, i a amagatotis, es besaven. Nosaltres aleshores juràvem venjança per un afrentament tan gran que feia al nostre amor platònic, i ideàvem per a l'intrús les més perverses tortures i execucions capitals.
Hui continua igual de guapa i atractiva, sinó més; i és tot un deler contemplar-la enganxant a l'estenedor eixes robes interiors tan sensuals que deu portar tan arrimadetes al cos i que es componen d'uns filets i uns bocinets de tela.
"Pantalons Llargs li déiem" perquè en una època quasi exclusiva de faldes, ella sempre portava pantalons llargs, tant d'hivern com d'estiu. I ara la tinc a quatre camallades... però inabastable.

ELS CRIMS DE L'ESTANC

Està bé.
Val.
D'acord.
Ho contaré.
I es que fa massa temps que ho porte dins; jo sol, i em pesa, a cada vegada més. Ha arribat l'hora de contar-ho, i què siga el que déu vulga. I es que no és gens fàcil conviure amb quatre crims carregant la consciència durant tant de temps; quatre persones assassinades en només quatre minuts, quatre homes que sense tindre cap opció de defensar-se caigueren al clot en un tres i no res. Només espere que el delicte haja prescrit i que no siga de presó la pena que em caiga.
D'açò que conte farà més de vint anys, i la memòria, com vostés comprendran, perd molts detalls. D'entrada no recorde en quin bar varem esmorzar, ni en quin cotxe varem anar els quatre amics, no sé si era amb el Renault 9 ó amb el Seat 133; el que sí que tinc clar és que anàvem de paella al Forn de Carrascossa que es troba en la carretera de Favara a Alzira, i que abans paràrem a l'estanc de Borderia a comprar tabac. A quina mala hora.
No recorde bé com va començar la conversa amb l'estanquer, el cert és que l'home em va dir que era de Benissa (bon poble per cert), i quina casualitat, jo per aquells dies estava treballant en la Fustera amb el tio Joan de Nosequè. I, per què quan acabem de conéixer a una persona d'algun poble diferent al nostre hem de preguntar-li, si nosaltres coneixem a algú d'eixe poble, si la persona a la que acabem de conéixer, coneix a eixe conegut nostre?
Doncs això és el que vaig fer, li vaig preguntar si el coneixia, però no recorde la resposta. Aleshores l'estanquer em preguntà si sabia alguna cosa de Tal.
-Pobre home -li vaig dir- va faltar farà cosa de dos anys.
-Collons, i no assabentar-me. I dis-me jovenot, i de Qual, saps alguna cosa?
-Eixe que vivia a la part de baix del poble?
-Sí, eixe mateix.
-Doncs em sap greu, però també està en el cementeri des de fa un any o així.
El semblant del pobre estanquer anava fet-se agre i les arrugues que li llauraven la cara, tenien cada vegada més guaret.
-Xe, no em digues! Caguenlaputad'oros. I de Paraqual, què saps?
-No sé si dir-li-ho, li responc, però el pobre va morir atropellat per un camió farà cosa de tres mesos.
-Redéu, i la seua dona no em toca i m'ho diu, quant que m'haguera agradat anar al seu soterrar. I dis-me garjol, i de Mesqual quines notícies tens?
-No sé què dir-li, però el pobre ja fa temps que va faltar. El seu soterrar és un dels més recordats del poble per la quantitat de gent que va vindre i per que la missa del funeral l'oficià el mateix bisbe.
-Caguentotselsantsdelcelidimonisdelinfern. Xicon ves-te'n d'ací que només fas que donar-me males noticies. Redéu!
Quan vaig pujar al cotxe els meus amics em vam preguntar què collons m'havia passat amb aquell home.
-Res -vaig contestar-los-, que li acabe de soterrar als seus millors amics.

VACUNES

Passant per un poble he sentit el següent ban: "Es fa saber a tot el poble, que demà a les set de la vesprada i en el poliesportiu municipal, es vacunarà a tots els amos que tinguen gossos"
I no m'estranya que es facen estes coses en els temps que corren. En un món tan mediàtic com este no es notícia que un gos mossegue a un home, però sí que un home mossegue a un gos, i no et dic si és gossa. Per una altra banda tenim els drets dels animals, cada vegada més reconeguts per la totalitat de la població humana, i més protegits, fins el punt, per exemple, de voler equiparar els drets dels grans simis als dels humans.
És per tot açò que els gossos també tenen dret a defensar-se de les agressions humanes, i que si un home mossega a un gos, no li transmeta cap malaltia.

FURTAR L'AIGUA

No hi ha res que cabrege més a un llaurador què que li furten l'aigua quan està regant; i més si està regant l'últim frau i es queda a meitat. En eixe moment les caguerades que eixiran per la seua boca poden femar perfectament tot el bancal. Si el lladre ha tingut l'amabilitat de deixar-li una cama d'aigua, i si el terreny és tancat, és possible que amb alguna dificultat i fent regadoretes amb el llegó, aconseguisca acabar de regar el frau; però si només li han deixat un braç d'aigua i el terreny és pedregós, l'aigua es filtrarà sense remei i serà impossible fer-la arribar fins el cap de baix.
En eixe moment es plantejarà dues possibilitats: anar a buscar al lladre o deixar-ho estar. El primer cas té la seua dificultat, perquè de la séquia mare eixen molts braçals, i el més possible és que la mare estiga dalt de la muntanya, allà a fer la mà, i encara que la satisfacció de tirar-li la mà al coll al lladre recompensarà de la suada, també és veritat que una reflexió més serena, recomana deixar-ho com està. En el segon cas, cal resar un poc per que els tarongers que s´han quedat sense regar, sobretot els de l'antara, no patisquen molt.

SENSE ÀNIMS

Després d'uns quants dies sense escriure, hui volia escriure d'una altra cosa un poc més, diguem-ne, intranscendent, que l'entrada anterior. Però m'acabe de creuar amb un accident per la carretera i m'he quedat sense ànims. En un encreuament perillós, però perillós de veritat, s'han pegat una hòstia dos cotxes i una furgona que ha acabat fora de la carretera. Han acudit dos ambulàncies, el què vol dir que hi ha hagut al menys ferits, i desitge que així siga. Demà ho diran per la ràdio.
Anem massa fort i massa distrets per la carretera. Se m'ha quedat una amargor en l'estómac i una pressió al pit que m'impedix respirar bé. Estes coses no deurien de passar.
I jo que volia escriure una cosa més agradable. Pot ser demà.

SENSACIONS

M'agradaria saber què se sent estant tancat dins d'un camp de concentració.
M'agradaria saber què se sent estant tancat a Guantánamo.
M'agradaria saber què se sent amb el canó d'una pistola al pols.
M'agradaria saber què se sent amb l'esquena arrimada a un mur davant d'un pelotó d'afusellament.
M'agradaria saber què se sent estant gitat, lligat i amb dos cables enganxats als testicles.
M'agradaria saber què se sent quan amb unes alicates t'arranquen les ungles.
M'agradaria saber què se sent davant d'un tribunal que t'acusa d'alguna cosa que tu no has fet, sense advocat.
M'agradaria saber què se sent estant tancat en una habitació d'1,5 x 1,5 m2 amb el sòl de formigó, sense ventilació i amb la humitat xorrant per les parets durant vint dies.
M'agradaria saber què se sent estant tancat en una habitació sense ventilació i amb un pot on fer les meues necessitats fisiològiques.
M'agradaria saber què se sent estant cavant la tomba on quan l'acabe em pegaran un tir i cauré dins d'ella.
M'agradaria saber què se sent estant cinc dies sense que em deixen dormir absolutament res.
M'agradaria saber què se sent estant tres dies sense beure ni una gota d'aigua.
M'agradaria saber què se sent estant deu dies sense menjar res.
M'agradaria saber què se sent quan et toquen a la porta a les dotze de la nit en un país on governa una dictadura.
M'agradaria saber què se sent llegint un llibre prohibit per les autoritats.
M'agradaria saber què se sent seguent un blanc en un poble de pobres negres a l'Àfrica.
M'agradaria saber què se sent creuant l'Estret amb una patera.
M'agradaria saber què se sent treballant deu hores per vint euros.
M'agradaria saber què se sent treballant quinze hores al dia per un sol rosegó de pa florit.
M'agradaria saber què se sent quan la persona a la que més estimes et pega quatre hòsties.
M'agradaria saber què se sent estant lligat i mirant com cinc homes violen a la meua dona.
M'agradaria saber què se sent tenint les dues mans agarrant el coll d'un fill de puta d'estos.

FAM

Tenien molta fam i molts pocs diners, es més, tenien tota la fam del món, i ni un clau a la butxaca. Des que havien eixit de casa a trenc d'alba que no havien rossegat res, i abans d'eixir apenes s'havien menjat mig moniato. I ara, amb el sol assegut al migdia, els recordava que ja era hora de dinar, encara que menjar hores no lleva la fam, sinó un bon plat de cigrons amb penques, que això era el que els havia servit l'ama de la venta on havien entrat a matar la fam. Com a bons germans es partiren un tros de cansalada que li havia tocat a un, i amb deler trasbalsaren dos gerretes de vi negre com el cul del perol que els havia cuit el dinar. Els pocs parroquians que hi havien a la venta poc a poc se n'anaren a les seues tasques i ells es quedaren a soles xarrant i rient espentats pel vi. L'ama no els llevava l'ull de damunt mentre no parava de netejar taules i escurar la vella vaixella. "Una altra gerra de vi i unes cacaues, senyora". L'ama va eixir un moment al corral per entrar al celleret a omplir el vi; quan va tornar es va trobar la porta del corral tancada amb pany i clau.

LA GRUA

Per fi hui han llevat la grua que facilitava l'edificació d'un edifici que m'ha llevat la vista del campanar que tan m'agradava veure. En uns pocs anys han anant creixent edificis al voltant de ma casa com si foren bolets de tardor, que poc a poc han anat minvant el poc paisatge que es pot divisar des d'una finestra. També al fons es veu una altra grua, encara que l'edifici que alça està tapat per un de més prop. Ara només queda el solar d'en front mateix de ma casa per construir; si fan una vivenda unifamiliar és molt possible que no alteren la visió des de la meua finestra; ara bé, si fan una finca, em pense que hauré d'emigrar... allà a fer la mà. O no, millor que se'n vagen ells... Allà, a fer la mà.

EN VOL TANT

Hui ha tornat. Ja feia temps que no la veia, però clar, com que porta plovent molts dies es veu que no ha pogut eixir com voldria. I ara té fam, i el més possible, que tinga algun poll al niu més desmaiat que ella. Per això ha vingut, sense por, i es que la fam lleva qualsevol temor; a res. Si tinguera sort i pillara algun colom desprevingut, seria un mos exquisit i ¿fàcil? de prendre. Mira-la allà dalt, sense aletejar, pegant voltes i més voltes, mirant cap a vall buscant què menjar. No es veu cap colom volant ni els fastigosos soliguers. El vol de l'àguila real és impressionant. Poc a poc es perd darrere de la muntanya, anirà a cercar per un altre poble un colom descuidat.

PLUJA

Quin oratge d'hòsties que està fent darrerament. Jo mai havia conegut ploure tant en maig i juny. No hi ha setmana que no faça el seu arruixó o la seua tronada, i en les tronades ja se sap: a qui li toca rega, em refereixc a la pedra o granisol, que hi han llocs on ho ha fet tot pols. I es que quan en cada època determinada de l'any no fa l'oratge característic d'eixe moment, les coses no van bé. I el que està fent ara no és el que correspon a l'època que ens trobem, i si no canvia prompte ho farà tot mal bé. Per de prompte les taronges no estan collant com calen i l'escombrada és brutal, hi ha tarongers que es quedaran sense una taronja penjant; els melons d'Alger no trauen una flor i molts ja els han arrancat. Ara veurem que passa en l'hortalissa: tomaques, pebreres, bargines, anficossos... Com no collen, al mercadona no es podran ni oldre.
I continua plovent... ara més fort.

PER QUÈ A FER LA MÀ?

Llegint a Enric Valor, em vaig adonar de la gran riquesa d'expressions, locucions, modismes i frases fetes que tenim en valencià, i al llarg del temps he anat recopilant-les en una llista que va creixent poc a poc. És una llàstima que moltes d'estes expressions vagen perdent-se pel seu escàs, i en alguns casos, quasi nula utilització en les converses diàries.
De totes les expressions que tenim en l'idioma, la què més m'agrada es la que dóna títol a este bloc: a fer la mà. L'origen d'esta expressió no el sé, no sóc lingüista, però recorde sentir a una persona d'Alcoi dir una vegada: "ves a fer la mar". Possiblementa a Alcoi quan volgueren llevar-se de damunt a algú o expressar-li rebuig, li amollarien esta frase. Pel temps l'expressió degué extendres per tota la comarca i al cap, per tot el país. En eixe viatge de boca a orella, és possible que perdera la r de la mar, per quedar conforme la utilitzem ara: a fer la mà.
Açò només és una hipòtesi personal que no té res de científica. A demés, ací tots sou ben rebuts i no enviem a ningú a fer la mà.

UN MÉS

Ja fa temps que va rondant-me pel cap la idea de fer-me un bloc en valencià. Fa més d'un any i mig que estic pel mon dels blocs, però en castellà. Supose que quan vaig començar en castellà el que buscava era procurar que em llegira la major quantitat de gent possible. Però ha anat passant el temps i me n'he adonat que el més important és escriure per gust, que sempre hi haurà algú a qui li agrade el que escrius, encara que en siguen pocs. Però eixos pocs sempre seran bons, els millors; gent amable, lleial i comprensiva que més o menys vegades acudeixen a veure quina pardalà has escrit darrerament.
I ha sigut fa poc quan he conegut la gran quantitat de gent que hi ha per ahí fora escrivint en valencià, i quina qualitat més bona la dels blocs que tenen.
Doncs bé, m'afig a la penya i a partir de hui entre a formar part de la blogosfera valenciana. Ja veurem que ix de tot açò.