PER LA MUNTANYA

Hui, després de l'aturada hivernal, he tornat amb el meu fill a passejar per la muntanya, per desgràcia la menuda se n'ha anat amb sa mare de compres. Des que este tenia tres anys, i ja està apunt de fer-ne deu, tenim la sana costum dels dissaptes per les vesprades, si fa bon oratge, anar a passejar o a investigar, com diu ell, per les muntanyes del voltant del poble. Ja no ens queda cap cim per pujar; fins i tot hi ha llocs pels quals hem passat i que un adult no ho faria per res del món.
L'objectiu de passejar per la muntanya amb el meus fills no és només el de gaudir de la natura i respirar aire pur durant unes hores, sinó l'aconseguir, encara que siga un poc, que comprenguen com funciona esta perquè la puguen respectar. La curiositat innata dels xiquets els porta a preguntar-ho tot: esta pedra per què té eixos colors?, quin mineral és este?, quina brossa és eixa i per a què servix?, este fòssil com es diu?, trobarem un os de dinosaure?... Hui, per exemple, amb el xiquet que és molt despert, hem parlat des de l'origen de la terra, passant pel de la lluna, fins més enllà de la nostra galàxia. I el bandoler s'ha trobat un fòssil molt bonic, quan jo era el què més i millor en trobava. Pot ser ja comence a fallar-me la vista. Per rematar la vesprada, hem fet un bon manoll d'espàrrecs que ens menjarem demà per sopar en una bona truita.
Després hem tornat a casa, i mentre escric açò, els sent als dos per baix barallant-se i a la xiqueta plorant. És llei de vida.

SANT ANTONI DEL PORQUET

Com tots els anys, ahir vaig acudir a veure la foguera de Sant Antoni que puntualment s'encén quan arriba esta data. Com tots sabeu, Sant Antoni del Porquet és el patró dels animals, i en honor a ell, es celebra esta festa tan arrelada en la nostra cultura valenciana, encara que hui ha perdut molta de la seua espectacularitat, doncs ja no queden quasi animals en les cases, a excepció dels animals de companyia. Mon pare em contava que abans, en este dia, es feien carreres d'haques, i en el moment de la benedicció dels animals hi havia de tota classe, des de porcs fins a oques. Hui apenes porten gossos, gats, cagarneres i algun que altre animal exòtic d'ultramar. Només un burro queda al poble.
Però jo volia parlar de la foguera. La que he conegut sempre al poble no és tan espectacular com la de Canals, ni molt menys, però s'ha mantingut la tradició, i tots els anys acudix gran nombre de veïns a passar la vetlaeta al costat del foc. Els festers fan una bona morterada de pasta de carabassa morisca i cuinen uns bunyols de repica'm el colze, als que ajuden a baixar, gola avall, uns bons regalls de mistela de la Marina, la millor del món. Mentre, la xicalla va trasbalsant els feixos de llenya, fustes i, en un poble amb llarga tradició melera, els rusc vells i inutilitzades dels abellers, en un riu inexorable que va engolint-se, sense remei, un mar de flames famolenques de combustible.
I allí estem nosaltres, menjant bunyols, bevent mistela i xarrant de tot un poc; disfrutant de la felicitat dels nanos i recordant el què féiem nosaltres, tal dia com hui, quan erem com ells.