TERRA

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.