LES CARABASSES

Despús anit, com totes les nits, vaig traure el gos a, com diuen ara, fer les seues necessitats fisiològiques, abans, pixar i cagar. Ho faig prop de casa, a un camí que puja cap a la muntanya serpentejant per la vora d'un barranc que sempre porta aigua. Tinc un lloc en eixe camí on hem sec totes les nits a pensar i reflexionar en les meues coses mentre el gos corre amunt i avall en llibertat. Doncs eixa nit, mentre estava immers en els meus pensaments, sent, de colp i repent a un home que cridava des de les cases que, per la part de darrere, donen al barranc i a un bancal, l'únic que queda en eixa zona. Els crits eren esgarrifosos i em van espantar: "¡Xé, deixeu les carabasses! ¡Lladres, "tarugos"! ¡Les carabasses, les carabasses!"
Jo, amb el meu sentit curiós despertat de sobte, cap avall que me'n vaig, a veure què és el que passava. Mentrestant, el vigilant no parava: "¡Furta carabasses!, ¡Lladres!" I amb una llanterna il•luminava tènuement el bancal cercant als lladres. Com que el bancal està més fondo que el camí per on jo trepitjava, em vaig abocar al buit i vaig veure a algú, ajupit, amagant-se entre les brosses i amb una bossa en la mà. Cal dir que en el bancal, a més de carabasses, també hi ha tota classe d'hortalisses, tomaques, fesols, bargines.... Jo, al veure a eixe que es dirigia cap a mi, no sabia què fer, si enfrontar-lo o fugir, perquè, encara que tinga tota la raó, si el coneguera, seria una situació, quant menys, incòmoda. Aleshores vaig optar per tornar-me'n cap a munt uns metres i baixar com si res, però el gosset que va sentir soroll pel bancal va començar a lladrar. El tio, al sentir el gos, es va fer arrere i es va tirar dins d'un marge ple de brosses i albarzers. Jo el tenia a uns pocs metres i el sentia, entre els lladrucs del meu rateret valencià, ofegant-se pels nervis, la situació i la falta d'oxigen per la fugida. Aleshores, vaig començar a fer-li: "¡Xé! ¡Xé! Qué fas per ahí?" amb una veuarra de barranc. El ¿pobre?, mig ofegat, pujava pel tarús a bacs i rebolcons fins que es va perdre engolit pel brossegal i la nit.
Jo, em pixava de la risa, què voleu que vos diga, tornant a casa mentre el vigilant seguia buscant amb la seua feble llanterna i l'altre corria fins l'infern. ¡Quins fesols més cars li degueren eixir!