BERRUGUES

Fins no fa massa temps, les berrugues eren tot un misteri. Apareixien i desapareixien en la pell de les persones sense més ni per a què. A mi per exemple m'ha passat: fa un temps m'aparegueren uns rastres de berruguetes xicotetes pels braços i al cap d'un temps, com van aparéixer, desaparegueren. Ara de nou han tornat, però, afortunadament, amb menys quantitat.
L'home, al llarg dels temps ha intentat resoldre tots els misteris que se li han anat presentat al davant, essència mateixa de l'home, i quan no ho ha pogut fer empíricament, se n'ha anat pels camins de la superstició i la religió. El cas de les berrugues no ha escapat a la curiositat innata de l'home, i com que no ha sabut fins fa poc l'origen i el possible tractament, es crearen una sèrie de mètodes, infal•libles, que llevaven en un dir Jesús les fastigoses berrugues. Però qualsevol no tenia el poder de llevar-les, només uns pocs "elegits" tenien la potestat "divina" de fer-les desaparéixer per sempre.
Per regla general, per que desaparegueren, s'havien de contar totes les berrugues que un tenia pel cos i dir-li-les a un d'aquestos "bruixots", que ell s'encarregaria de fer-les fugir. Segons conten, però açò només són falòries de la gent corrent que no té ni idea, que aquestos elegits agafaven tants cigrons com berrugues tenia el berrugós, i els tirava dins d'un pou, i pegava a fugir abans que els cigrons tocaren l'aigua, doncs si el bruixot escoltava els esguits dels cigrons, no feia efecte.
L'altre dia, caminant pel poble, vaig veure a una dona vestint un babi ben fresquet, que ja fa calor, i totes les parts del seu cos que quedaven a l'aire estaven plenes de berrugues; en tenia moltíssimes la pobra dona, de fet la pell podria dir-se que és de gripau de tantes com té. Al meu poble, abans hi havia un home que, a més de predir l'oratge, també llevava berrugues, el tio Saoret de Bot li deien, el pobre fa uns anys que va faltar. Doncs bé, aquesta dona plena de berrugues que vaig veure l'altre dia és filla del tio Saoret; i jo pensava quan la vaig veure: "que totes les berrugues que el tio Saoret va llevar en la seua vida a altres persones, no aniria passant-li-les a la seua filla?

CINC MIL ANYS

Dissapte passat, com quasi tots els dissaptes per les vesprades des que el meu fill sap caminar, eixirem a la muntanya a gaudir de la natura més propera i a la vegada més desconeguda que tenim. Esta vegada cercarem una cova que fou habitada fa uns 5000 anys, i que es troba amagada entre el matoll crescut després del terrible incendi de 1993 que quasi em costa la vida per la covardia de la guàrdia civil, les autoritats i quatre inútils més; i també, com no, per la meua temerària voluntat d'aturar el foc. Quan pense com corria el foc darrere de mi i com hem passaven al davant les pinyes enceses calant foc a l'herbassar sec i abrasit pel sol estiuenc, encara se m'arrupix el melic i m'esgarrife.
La pujada a la muntanya fou dificultosa a causa, sobre tot, de les maleïdes argelagues que estan per tot arreu i que punxen i arrapen sense pietat a qui gosa acostar-se a elles. Xafar-les i passar per damunt d'elles és el millor mètode per avançar per dins del atapeït bosc que formen. Quan per fi hi arribàrem, férem un bon glop d'aigua calenta, que és la millor per a llevar la set, i ens endinsàrem en la cavitat. No és una cova espectacular. Per desgràcia, les poques empremtes deixades pel temps, l'aigua i la roca, estan pràcticament trencades per la ignorància i el profit de quatre malparits que han anat allí a fer excavacions il·legals, espoliant per a ells el que deuria ser de tots. Després de veure la caverna eixirem de nou a l'exterior i ens seguérem a l'entrada. Des d'allí es veia un paisatge espectacular. Una cadena de muntanyes cansades, gastades i arrodonides pel temps, el vent i l'aigua, s'enfilaven, una darrere de l'altra, cap a l'est, com si foren el full d'un xerrac gastat de tant de serrar la fusta. Aleshores vaig convidar al meu fill a traslladar-nos, amb la imaginació, cinc mil anys arrere. Com no podia ser d'una altra manera, la imaginació d'un xiquet de deu anys va començar a brollar per tots els costats i em va cosir a preguntes que, gustós i orgullós, vaig començar a contestar: què caçaven aquells homes?; com ho feien?; quanta gent viuria ací?; hi haurien mamuts?... I la veritat és que, quan contestava, ho feia igual que si haguera tingut cinc mil anys menys. Fins i tot em veia vestit amb una pell envoltada al meu cos.

SILUETES

Este matí, quan en la COPE l'àngel del Senyor anunciava a Maria, m'he segut damunt d'un marge a fer un cigarret. L'atmosfera estava un poc tèrbola i de lluny només es definien les siluetes de les muntanyes. Enfront de mi s'obria la vall del Vernissa (jo estava segut damunt d'un marge a Llocnou de Sant Jeroni). Al fons, allà a fer la mà, com si fóra un lleó gitat, s'alçava la muntanya del castell dels moros, uns diuen que és d'Ador (els d'Ador), altres que és de Palma (els de Palma) i altres, que d'Alfauir (els d'Alfauir, clar està). Esta muntanya, des d'on jo ho veia, divideix el paisatge en dues meitats, al sud-est, s'alça el pic Ventura d'Ador, i més cap al sud la Cuta de Castellonet; cap al nord-est, es veu la penya del Migdia de Marxuquera i girant cap al nord el Borró. Totes estes muntanyes alimenten amb les seues fonts i barrancs el feble cabdal del Vernissa, que encara que enguany va de part a part, quants anys feia que no baixava tan ple!, darrerament ja pareix més un barranc d'aigues pluvials que un riu pròpiament dit, doncs en anys d'una relativa sequera, es queda més sec que un bacallà.
Mentre observava el paisatge m'ha cridat l'atenció la nova autovia. L'he esborrat de la vista i m'he imaginat quan per allí passava l'antic camí reial de Xàtiva que comunicava les comarques interiors de la Vall d'Albaida, el Comtat i l'Alcoià amb la mar. I per allí veia passar carros, cavalleries i ramats, guiats per gent, que sense cap pressa, feien el seu camí. En aquelles èpoques seria absurd tindre pressa, quan les distàncies es medien en temps i no en quilòmetres. De Palma a l'Aljorf, cara amunt, 12 hores amb el carro carregat de taronges, em contava mon iaio; feia nit en una venta i a l'endemà cap avall. Hui, en l'encreuament que va a Castellonet de la Conquesta, encara queda una venta, la d'Andreu, darrer vestigi que dóna testimoni de temps passats que no sé si foren millors, però pitjors que els d'ara...

TERRA

Vaig maleir, vaig renegar, vaig blasfemar fins meréixer l'excomunió, vaig patir lo que no està escrit, fins i tot vaig sofrir un contratemps que haguera pogut tindre greus conseqüències, encaga hui em fa mal el colp sec que vaig rebre al pit, a l'altura del cor i que em deixà sense respiració, més motius per a blasfemar. Però encara que la puta terra estava més dura que el formigó, em vaig fer amb ella i li vaig passar el tractor, la vaig dominar i ara està tota desfeteta, rebent els rajos del sol i agraint que, després d'un any, puga renovar-se i rebre millor els adobs i, sobretot, l'aigua que ara filtrarà amb més fruïció i que ajudarà als tarongers a desenvolupar-se en millors condicions.
En els temps que corren, si algú m' haguera vist, s'haguera posat les mans al cap pensant com, en el segle XXI i en un país del primer món, es pot treballar encara així. Però a mi això no m'afecta, al contrari, a pesar del patiment i de la cansera, disfrute amb la feina i sobretot amb el resultat: no hi ha cosa més bonica en tot el món que la terra d'un bancal acabada de llaurar. Per això, quan vaig acabar, em vaig asseure en la séquia i, observat per un indiferent gripau, em vaig menjar una navelina que estava com l'arrop, pelada amb les mans de les quals regallaven unes gotes negres producte de l'àcid de la pell de la taronja que dissolia la pols de la terra que s'hi havia adherit i del suc dols i apegalós de la fruita. Haguera convidat gustosament al gros gripau, un dels més grans que mai he vist, i que amb eixos ulls rojos i cansats em mirava de fit a fit, possiblement imaginant-se que si jo fóra una mosca, tindria un bon sopar.
Quan vaig acabar de berenar, em vaig agenollar en la terra acabada de moldre i vaig estacar les mans en ella com si foren les meues arrels i vaig cloure els ulls; el seu contacte aspre, la seua frescor, la seua generositat i la seua saviesa, em van engolir i em van recordar que més prompte o més tard, jo també formaré part d'ella.

CASUALITATS

Hi han molts tipus de casualitats: n'hi han d'agradables, d'incòmodes, de fill de putes i de moltes altres classes; però totes van sempre carregades d'un mínim de sorpresa. Fa uns mesos, la meua filla va dur de ca ma mare un conte que jo tenia quan era xiquet; després de fullejar-lo, el vaig deixar oblidat damunt d'una cadira, fins que fa tres o quatre dies el vaig posar entre els contes que hi han a la prestatgeria de l'habitació de la xiqueta. Ahir, sis de març, abans de gitar-se els xiquets, em pregaren que els llegira un conte. D'entre tots els que hi havien, vaig triar el que jo llegia quan era xiquet: "Cheché en el Oeste". Quan vaig començar a llegir-lo, vaig veure una data escrita dalt del primer paràgraf, amb bolígraf roig i números d'una cal·ligrafia perfecta, però no vaig parar més atenció. Al passar a la pàgina següent, vaig veure que dalt del primer paràgraf, hi havia una altra data; y així en totes les de la resta del conte. De seguida vaig tornar arrere i vaig posar més atenció a la primera data: 6-3-73; és a dir, fa exactament 36 anys que jo vaig llegir eixe mateix text a l'escola, i eixos números tan ben escrits els va fer Donya Pilar, aquella mestra que em volia tant i que tants bons records guarde d'ella. Evidentment els vaig informar als xiquets de la casualitat. I evidentment, vaig escriure, sota d'eixa data: 6-3-2009.

PER LA MUNTANYA

Hui, després de l'aturada hivernal, he tornat amb el meu fill a passejar per la muntanya, per desgràcia la menuda se n'ha anat amb sa mare de compres. Des que este tenia tres anys, i ja està apunt de fer-ne deu, tenim la sana costum dels dissaptes per les vesprades, si fa bon oratge, anar a passejar o a investigar, com diu ell, per les muntanyes del voltant del poble. Ja no ens queda cap cim per pujar; fins i tot hi ha llocs pels quals hem passat i que un adult no ho faria per res del món.
L'objectiu de passejar per la muntanya amb el meus fills no és només el de gaudir de la natura i respirar aire pur durant unes hores, sinó l'aconseguir, encara que siga un poc, que comprenguen com funciona esta perquè la puguen respectar. La curiositat innata dels xiquets els porta a preguntar-ho tot: esta pedra per què té eixos colors?, quin mineral és este?, quina brossa és eixa i per a què servix?, este fòssil com es diu?, trobarem un os de dinosaure?... Hui, per exemple, amb el xiquet que és molt despert, hem parlat des de l'origen de la terra, passant pel de la lluna, fins més enllà de la nostra galàxia. I el bandoler s'ha trobat un fòssil molt bonic, quan jo era el què més i millor en trobava. Pot ser ja comence a fallar-me la vista. Per rematar la vesprada, hem fet un bon manoll d'espàrrecs que ens menjarem demà per sopar en una bona truita.
Després hem tornat a casa, i mentre escric açò, els sent als dos per baix barallant-se i a la xiqueta plorant. És llei de vida.

SANT ANTONI DEL PORQUET

Com tots els anys, ahir vaig acudir a veure la foguera de Sant Antoni que puntualment s'encén quan arriba esta data. Com tots sabeu, Sant Antoni del Porquet és el patró dels animals, i en honor a ell, es celebra esta festa tan arrelada en la nostra cultura valenciana, encara que hui ha perdut molta de la seua espectacularitat, doncs ja no queden quasi animals en les cases, a excepció dels animals de companyia. Mon pare em contava que abans, en este dia, es feien carreres d'haques, i en el moment de la benedicció dels animals hi havia de tota classe, des de porcs fins a oques. Hui apenes porten gossos, gats, cagarneres i algun que altre animal exòtic d'ultramar. Només un burro queda al poble.
Però jo volia parlar de la foguera. La que he conegut sempre al poble no és tan espectacular com la de Canals, ni molt menys, però s'ha mantingut la tradició, i tots els anys acudix gran nombre de veïns a passar la vetlaeta al costat del foc. Els festers fan una bona morterada de pasta de carabassa morisca i cuinen uns bunyols de repica'm el colze, als que ajuden a baixar, gola avall, uns bons regalls de mistela de la Marina, la millor del món. Mentre, la xicalla va trasbalsant els feixos de llenya, fustes i, en un poble amb llarga tradició melera, els rusc vells i inutilitzades dels abellers, en un riu inexorable que va engolint-se, sense remei, un mar de flames famolenques de combustible.
I allí estem nosaltres, menjant bunyols, bevent mistela i xarrant de tot un poc; disfrutant de la felicitat dels nanos i recordant el què féiem nosaltres, tal dia com hui, quan erem com ells.