Valencià per collons

Quan anava a l'escola, a l'extinta EGB, d'això ja en fa un cabàs d'anys, donava la Història en castellà. Recorde que quan donàvem el tema dels grecs i ens parlàven de les colònies gregues al Mediterràni occidental, el mestre sempre posava com a exemple a Dénia, l'antiga Dianium romana i la més antiga encara Hemeroskopeion, així, en grec, amb totes les lletres.
 No tots els alumnes d'aquella classe van arribar a aprendres aquella paraulota: Hemeroskopeion. Jo sí, i n'estava orgullós, a mi, que tant m'agradava aquella assignatura, quan podia introduia la paraula i em quedava tan ample.

Però ahir, preparant un examen de primer d'ESO al meu fill, em vaig quedar de pedra al veure traduïda esta paraula al valencià. O millor dit, escrita en valencià. Perquè si traduïm Hemeroskopeion al valencià direm Dénia, si ho fem al castellà, direm Denia.
 N'és la traducció. Però que de Hemeroskopeion escrivim Hemeroscopi, només per a que semble valencià, em sembla un despropòsit i una exageració.

NO FEM DE LA TERRA UNA ERA

Esta vesprada he anat al bancal a collir un grapat de mandarines per a casa i me n'he tornat amb mig cabas de taronges, una dotzena de xirimoies, mitja de caquis, un grapat de bledes, unes quantes penques i un pessic de jolivert. Possiblement això, al supermercat, apenes valdrà uns pocs euros: cinc o sis. Però, i el qui no els té.
Abans tot el món tenia un tros de terra on feia de tot per a casa; eren temps diferents i molts productes, si no te'ls feies tu, no els tastaves perquè valien diners, i de diners, hi havien pocs. Després, relativament en poc de temps, tots ens férem rics. La terra va perdre el seu valor com a lloc on cultivar vegetals i es va revaloritzar com lloc on cultivar rajoles: i tots bojos a vendre. Ara, en poc de temps, sense relativitat, hem donat un gran pas cap arrere. I qui diu que no tornarem a una economia de subsistència? Hui, desgraciadament, en són molts els que no tenen ni per menjar, i han d'acudir als menjadors socials per omplir la panxa. Potser, si tingueren un pam de terra on poder conrear quelcom, no haurien de passar la vergonya d'anar a demanar.
"Fills meus, va dir un pare als fills en el darrer viatje que feren a vuere el bancal: no feu d'esta terra una era."

FEM

El bon llaurador, al cap de l'any es menja una càrrega de fem.

FOC

Tristor, eixe és el sentiment que es sent quan u contempla els devastadors efectes d'un incendi forestal des de fora, i quan dic des de fora vull dir com a espectador. Perquè el sentiment més fort que es sent des de dins, i quan dic des de dins vull dir com a element actiu en les tasques d'extinció, és el d'impotència. De bon matí, quan m'he alçat, ja he percebut, dins de ma casa, l'olor inconfundible de la muntanya encesa. Corrent m'he abocat a la finestra: una prou espessa boira de fum ho embolicava tot, afortunadament no es veien flames a les muntanyes de l'esquena del poble. Després he eixit al terrat, tampoc es veia foc per l'altra banda. Quan he pujat al cotxe per eixir a la feina, no feia més que mirar d'on venia eixe espés fum. Finalment, quaranta dos quilòmetres més lluny, he arribat al seu origen. Just prop, massa, d'on anava a treballar. La gent havia sigut desallojada, al meu amic l'havia denunciat la guàrdia civil per negar-se a abandonar sa casa, ens ha fotut, i això que les flames encara estaven prou lluny d'allí. Afortunadament, prompte s'ha fet de dia i els mitjans aeris, molts, han acudit a apagar les flames. I ho han aconseguit, al menys, en el front que s'estenia des d'Agullent fins a Benissoda. Mai havia vist tants mitjans aeris apagant un incendi: helicòpters, dromaders, airtractors i, a mitjan matí, fins a cinc hidroavions que ben prompte s'han fet amb les maleides flames. També molta gent s'ha ficat a la feina, brigades, soldats, voluntaris i fins i tot algun particular ha llogat gent per defensar les seues propietats.

Ara, el foc s'esten cap a Bocairent i Fontanars. Des de ma casa, quaranta dos quilòmetres més lluny, veig una columna de fum córrer de pressa, espentada pel ponent, cap a la mar. Per a algú la nit va a ser molt llarga, massa.
Abans de penjar esta entrada, me n'he recordat de Vicent, un excel•lent ferrer que vaig conéixer este estiu. Vicent, a part de ser un bon tio, és escultor. Un dia em va ensenyar, tot orgullós, unes fotografies de les seues escultures en ferro, fusta i pedra, exposades entre els pins que voltegen sa casa, una casa de fusta. Li he cridat perquè em va dir que sa casa estava prop d'Ontinyent. Estava dessolat.

EL CANT DELS OCELLS

L'altre dia vaig anar amb dos amics a un concurs de cant de pardals que feien a u poble prop del meu. Era la primera vegada que acudia a un esdeveniment així i ho vaig trobar molt curiós. Les aus que participaven eren les comunes a la Safor com el gafarró, la cagarnera i el verderol, a més del passarell, més abundant a la Vall d'Albaida, però que també hi participava. Un dels organitzadors, Miquel de l'Auxiliar, del meu poble, ens va explicar en què consistia el concurs, què es valorava i la manera de puntuar. Contràriament al que nosaltres pensàvem, no guanya l'ocell que més canta, sinó aquell que més s'ajusta a uns paràmetres de cant preestablerts i codificats. Per que els pardals aprenguen els diferents cants, els fiquen unes cintes o uns cedés contínuament per que els memoritzen. Aleshores guanya aquell ocell que més s'ajusta al canon establit. A més de cantar els diferents cants (cada un d'ells té un nom, ara només recorde un que es diu la niuada) també es valora que el pardal sàpia entrellaçar-los. Un jutge segut en una cadira a una certa distància del públic (el concurs es celebrava en un camp de futbol), escolta els cants de sis ocells que té davant seu i va puntuant segons el seu criteri. De veritat és sorprenent l'oïda que han de tindre aquestes persones.
Després de veure el concurs, anàrem a esmorzar al poble veí. En baixar del cotxe, i de camí al bar, escoltàrem en un balcó el cant d'un pardal. "Fixeu-vos que bé que canta eixa cagarnera", vaig dir als meus amics. "No home no, això és un gafarró", em replicà un. " No teniu ni idea. És clar que eixe que canta és un canari", sentencià el tercer. És clar que no aprenguérem res.

MANIPULACIO EN CANAL 9

La televisió valenciana, Canal 9, està arribant a uns extrems de manipulació que ratllen el delicte. Les notícies no són més que un pamflet publicitari i propagandístic del PP, on ens fan creure que un burro vola i que vivim en el país de les Meravelles, on prompte el nostre nivell de vida serà tan alt i tan excepcionalment bo, que no farà falta ni treballar per a viure: el senyor Camps i la senyoreta Rita, tocats per la mà divina de Déu, que els escolta i els complau, aconseguiran que els valencians arribem a ser una raça privilegiada i exòtica dins l'espècie humana, admirada i envejada per tot el món.
Acò ho vinc a dir pel que vérem anit, 16 de gener. La programació normal de Canal 9, dissabtes per la nit, és el telediari a les nou, després la prèvia del partit de futbol i, a continuació, el partit, anit, ni més ni menys que un Barça-Sevilla, bon partit per als qui els agrada el futbol. Però anit no va ser així. Després de les notícies, fetes a presses i correres per acabar prompte, sense cap anunci publicitari intercalat, feren Dossiers, un programa de reportatges que suposadament és la bandera dels servicis informatius de la casa. Doncs bé, este reportatge girava al voltant del barri del Cabanyal de València. Com sabreu, el ministeri de Cultura ha declarat el barri bé d'interés públic, i per tant s'ha de protegir. I s'ha de protegir perquè l'Ajuntament del Cap i Casal té previst, des de l'any 1992 si no recordem mal, prolongar l'avinguda Blasco Ibañez fins la mar, travessant este barri i partint-lo per la meitat. No anem a entrar en si la decisió del ministeri és correcta, per cert, que ve avalada per una sentència del Suprem, o no; si qui té la raó és l'Ajuntament o no. No m'interessa esta qüestió, sinó la intervenció de Canal 9 en este assumpte. Com deia abans, amb al·levosía i nocturnitat, el programa Dossiers va fer, descaradament, una apologia abominable dels interessos de la senyoreta Rita. Poc menys que van dir que la zona en conflicte és un infern ple de drogoaddictes i de delinqüents. Tragueren gent parlant de lo malament que està allò i de les ganes que tenen que els dividisquen el barri. Només uns segons tragueren al representant de l'associació per Salvar el Cabanyal defensant els seus arguments.
I jo em preguntem: si tant de drogoaddicte i tanta delinqüència hi ha, què fa la Rita que no envia més policies per tallar eixa situació de soca-rel? Una Rita, que com no, també va eixir besant a tots els que es posaven per davant, una Rita que cada dia està més grossa, farcida de prepotència, vanitat i supèrbia que li han inflat tant les mamelles que pareix que vaja a caure de nassos.
En acabar el programa Dossiers, vaig posar l'Informe Semanal de la Primera. Quina enveja!

SANT ANTONI DEL PORQUET

És la festa que més m'agrada.El foc, els bunyols, el fred, la música, la mistela. I la bona companyia.