CONILLS

Este matí, com la majoria dels dissabtes, he esmorzat en el bar. Hui ho he fet amb el meu amic Poma. Ell s'ha demanat un plat de bonítol al forn i jo un de conill amb pebrera i tomaca. Normalment demane també bonítol o all i pebre, però hui he volgut tastar el conill, doncs feia molt de temps que no el tastava, encara que en sabia el resultat.
Fins fa uns set o huit anys criàvem conills a casa, fins i tot, el dia que canviàrem de vivenda, ens enduguérem els conills darrere. Recorde quan era jovenet que mon pare em deia: "quan acabes de treballar, busca algun bancal aclarit i fes un feix de brosta, i si no en veus cap, veges si en fas un d'herba". També el recorde a ell descarregant feixos de brosta del cotxe sempre que venia de treballar per a donar-la de menjar als conills. Fins i tot un any va sembrar herba d'entaular per a donar-los-la. D'estiu anàvem a arreplegar garrofes a garrofers abandonats, doncs nosaltres no en teníem, o demanàvem permís per arreplegar-les. També amuntegàvem la brosta d'algun bancal i la deixàvem que s'assecara; una vegada seca, l'espolsàvem amb una branca i arreplegàvem la fulla seca en sacs de fil i la guardàvem en la cambra ben escampada. Encara recorde, sent jo molt menudet, a cal meu iaio, hi haure un muntó de fulla seca que tindria més de deu anys, on jo em colgava cap i tot: l'olor de la fulla seca de taronger té una olor molt especial que recorde amb grat. Darrerament els donàvem segó, que se'l menjaven com si foren bresques, i per últim mesclàvem algun pinso.
Quan els conills estaven matadors, ma mare era l'encarregada de sacrificar-los: els gitava en terra, els xafava amb un peu les potes de darrere i amb l'altre les de davant, amb la mà esquerra els estirava de les orelles per alçar-los el cap i amb la dreta, on tenia el ganivet, els tallava el coll; hi havien que xillaven com si estigueren matant-los, mentre que d'altres apenes feien moviments inútils per intentar escapar d'una mort que ja els havia arribat. Després jo els aguantava de les potes de darrere, cap per avall, i ma mare els llevava primer la pell, com si et llevara un calcetí, i després els desbudellava.
Eixos conills sí que eren bons. Igual dóna la manera de cuinar-los: en l'arròs caldós, en paella, en alls, en pebrera i tomaca... Estaven deliciosos. Però els de hui no puc amb ells. Els crien en granges, tancats en conilleres com les gallines, sense poder-se moure, els animalets, embotits a base de pinsos que els engreixen d'una forma, podríem dir, artificial. En els conills que nosaltres criàvem: mai, i dic mai de la vida, vaig vore un gram de greix. Els de hui estan farcits d'un greix transparent que odie. A més a més la carn fa un gust molt fort i sentit que em deixa en la boca un regust tot el dia.
Em pense que si no em crie jo de nou els conills, em tindre que conformar en no tastar-los més.

OLORS DE FRED

Ara que fa fred m’agrada passejar pel poble a la poqueta nit. Les olors que ixen de les llars és totalment diferent als de la resta de les estacions. També són diferents als olors que es poden sentir a una ciutat. Allí, la pudor del fum dels automòbils ho ompli tot, sense deixar pràcticament espai per a altres olors més gratificants per a les nostres pituïtàries, a no ser que estiguem damunt del focus d’on ix eixa olor més agradosa. Al poble en canvi això no passa. El fum de les llars rega a manta els carrers i escampa per tot arreu l’olor dolça de la llenya de garrofer i d’olivera, o la més agra de taronger. També em desperta la gana quan pel nas m’entra l’olor de les xulles a la brasa o de l’embotit torrat quan en algun lloc del carrer estan preparant el sopar.
Temps de fred i temps de fum. I també de cacahues i moniatos torrats.

EL MÀGIC INFLUX DE LA LLUNA

El dia de Tots Sants està assenyalat en el calendari dels llauradors com la data en la què es deuen sembrar les faves, i si cau en lluna vella, millor que millor, i si damunt es divendres, aleshores com aquell que diu, al sendemà ja pots anar a collir-les. Ara estem començant el cicle de lluna nova, així és que no sé si les faves que he sembrat este matí eixiran i les podré fer sacsades amb una llonganissa roja, o hauré d'anar a collir-les als congeladors de Mercadona.
Jo soc mols escèptic envers la lluna a l'hora de fer les feines del camp. Diuen que de veritat influïx i jo no soc ningú per discutir els coneixements ancestrals dels nostres vells, però...
Si sembres els alls en no sé quina lluna, se n'ixen de terra; si talles les canyes en no sé quina lluna, es fan negres i es podrixen prompte; si talles la llenya en no sé quina lluna, es corca de seguida; si traus el fem en no sé quina lluna, s'ompli de cucs i es fa mal bé...
En fi, pareix que la lluna ens influïx més del que ens pensem... o no.

FONTS

Després d'este període de pluges tan intens que hem tingut, dóna goig anar a passejar pel terme, sobre tot per la part més arrimada a les muntanyes. Com la formació geològica és de margues blanques sobre impermeables argiles roges, quan l'aigua es filtra per les margues i arriba als estrats d'argiles, s'escorren fins a eixir a la superfície en les parts baixes de les muntanyes, i allí infinitat de fonts vessen l'aigua a l'exterior. Fonts que feia dècades que no treien ni una gota d'aigua, ara han eixit, fins i tot de noves. Els camins estan plens d'aigua d'eixes fontetes i també de les aigües molls de molts bancals.
Eixes aigües van fonent-se i s'aboquen als barrancuseus que, cantaors, corren a cercar el barranc principal que és el desaigüe natural de la vall qui, sense parar-se, arribarà al gran riu i d'allí fins la mar.
L'aigua és vida, i encara que ens trobem en l'estació de la caiguda del pàmpol, veure-la corrent per tot arreu alegra l'ànima i desembota l'esperit farcit de melàngia tardorenca.

SENSE INTERÉS

Des de fa uns quants dies no passa res en la meua vida. La monotonia s'ha instal.lat perillosament en els meus quefers diaris i l'apatia ompli totes les meues activitats. I el més perillós de tot és que busque, no una eixida ni una alternativa, sinó alguna cosa un tant extraordinària que trenque aquest ritme lent i cansat, i no la trobe.
No és la primera vegada que hem passa, i supose que açò també li passarà a molta gent com a mi, ni serà la darrera de la meua vida (no tinc pressa per morir-me), però és una situació fastigosa que em desespera.
Tinc clar que açò no li interessa a ningú i no puc desitjar que algú ho lliga en el blog perquè no té cap interés. Així i tot supose que algú ho farà, fins i tot escriurà algun comentari.
Bé, supose que ho agrairé.
¿I demà també serà igual?

PLOU

Plou a manta. Des d'anit pràcticament que no ha parat i a cada moment plou més fort. Jo vaig veure caure la primera gota de pluja. Va ser després de que els núvols taparen la mitja lluna que lluïa, baixeta, prop de les muntanyes. Darrere d'ella, i com si tingueren por de que es quedara a soles, en van caure unes poques més. Ara ja n'han caigut més d'un bilió. Què dic més d'un bilió, més d'un trilió! Apegades al cristall de la meua finestra ja n'hi han milers, que des de l'altra banda, em miren amb curiositat, com si foren ulls de granota que sobreeixen de l'aigua. De quan en quan alguna gota, cansada d'estar apegada al cristall, en actitud suïcida es despenja, i afavorida per la força de la gravetat, roda cap avall engolint-se a totes les gotetes que troba per davant farcint-se de la seus pròpia matèria, fins que arriba al marc de la finestra on mor engolida per una gota més gran.
M'agrada veure com plou.

SOBRE EL FRED MARBRE

Hui ha vingut Lluïsa.
És una de les poques alegries que tinc en un lloc com este. Quan ve sempre s'asseu en el mateix lloc: en el cantó dret. És este fet el que em revela la seua presència, perquè quan arriba sempre estic dormint, però la calor que desprén el seu cos sobre el fred marbre altera immediatament la temperatura de l'estret habitacle i, en un lloc on mai passa res, una mínima alteració d'algun factor, automàticament em produïx alguna reacció.
Lluïsa sempre ve vestida amb una minifalda, i davall porta unes mínimes braguetes que a penes li cobrixen allò que deurien i que són el motiu de la seua existència. Açò ho sé perquè ho veig des de baix. El que mai arribe a veure amb detall és la longitud i la latitud del seu escot, que intuïsc ha de ser generós per la quantitat i la qualitat del material a exhibir. Lluïsa és molt guapa: té els ulls del color de la mel de la flor del taronger, sempre ventats per unes llargues pestanyes, i un pèl rull i ros, igual que el del seu borrissol íntim, que li cobrix el coll en una coqueta cabellera; uns pòmuls marcats i uns llavis carnosos emmarquen un nas xicotet i redó que li donen al conjunt el toc de gràcia. Només té un xicotet defecte en el braç esquerre, per culpa d'un accident en la seua infància, que li limita els moviments de la mà, però que no li impedixen fer qualsevol treball, perquè Lluïsa és una dona forta i treballadora.
Lluïsa és viuda i per això està ací. El seu marit era un tipus estrany, i ho continua sent, perquè a penes es relaciona amb ningú. Durant la seua vida va fer molts diners i va viure molt bé, ell i les seues cinc mullers, a les que usava i tirava com si foren mocadors de paper. Lluïsa fou la seva darrera muller, i la mare dels seus dos únics fills. En els seus divorcis els va donar bones compensacions, a les seues exmullers, però a Lluïsa l'única cosa que li va deixar foren deutes i més deutes, totes les que va acumular en la seua desordenada vida. Però Lluïsa sap que el seu marit té diners, molts diners; el què passa és que no sap on estan. Mentres vivia amb ell no hi havia cap problema: quan necessitava diners només havia de demanar-li'ls, fóra la quantitat que fóra, i ell sense preguntar per a què eren, li'ls donava. Així va ser com Luisa va aconseguir estalviar un poc en un compte personal. Però el temps ha anat passant, i ella, dedicada en exclusiva a l'educació dels seus dos fills, ha anat gastant fins que s'ha vist amb l'aigua al coll, i amb la maleïda certesa de que el seu marit té molts diners; però no sap on estan. Per això ve quasi tots els dies a visitar el seu marit. Li conta com estan els fills, com van en el col·legi, com estan els seus amics… inclús li porta algunes flors. I abans d'anar-se'n li diu que va buscar en tal o qual lloc però que allí no hi havia res, que li diga d'una p. vegada on té amagat els diners; després guarda silenci esperant una resposta que mai arriba i se'n va.
Lluïsa és una bona dona i mai s'hauria d'haver casat amb un tipus com eixe. I ella ho sap, per això quan se n'ix, en el llindar de la porta del cementeri, sempre es torna cap al nínxol del seu marit i diu: “Tant de bo t'hagueren pegat el tir abans de conéixer-te, cabró”.
Lluïsa hui s'ha deixat una rosa roja sobre el meu marbre blanc. Estic segur que ho ha fet a posta, perquè jo no tinc a ningú que em porte flors. Crec que m'estic enamorant.