INFLUÈNCIES HUMANES

La influència de l'home en la natura és un fet inqüestionable. Cada vegada més, l'home va doblegant la natura als seus interessos alterant l'ordre establit des de l'origen. Açò a provocat un fet molt curiós: que en alguns casos la natura s'haja emmotllat a l'home. Per exemple: En el cas de l'agricultura a moltes plantes els ha vingut de putamare el que l'home les haja preferit a d'altres per al seu consum, doncs això ha provocat una expansió extraordinària d'eixa planta en concret, encara que la selecció de varietats haja estat en perjudici d'altres. El mateix ha passat en els animals, aprofitant la cria d'unes espècies en detriment d'altres.
Però d'altres espècies, despreciades o simplement ignorades per l'home pel nul profit que en pot traure d'elles, han modificat el seu comportament aprofitant-se de l'acció humana. Aquesta reflexió en ve al cap veient com una coeta blanca es passa el dia passejant-se per les teulades buscant insectes. En condicions naturals normals, les coetes sempre han estat prop de l'aigua, en rierols, bassals i séquies, escarbant en el fang i el tarquim buscant insectes i escarabats, però per alguna raó que desconec, ara se les veu per dins del poble, pels carrers i per dalt de les teulades buscant menjar.
També els teuladins o pardals (nom que s'ha fet genèric i que denomina a quasi totes les aus) han tingut tant d'èxit vivint al costat de l'home i han prosperat tant, que molts d'ells han hagut de tornar de nou als camps perquè al poble ja hi han massa, i darrerament es veuen grans bandades de teuladins eixir volant al pas de l'home pels bancals. Se'ls pot veure fent niu en les casetes de camp i en els pous de reg.
I què dir de les oronelles, que quan venen de l'Àfrica en el bon temps, busquen les construccions humanes per fer els seus nius, fins i tot se n'entren dins les cotxeres i cambres.
¿I dels rosegadors? Val més no parlar-ne.

MULATO

L'altre dia vaig anar al bar a veure el partit de futbol entre l'Almeria i el València, i quan es produí un canvi de jugadors de l'Almeria, vaig sentir, darrere de mi, un comentari que em va deixar esbalaït, més pel to amb el què es va dir, que pel seu contingut. El comentari en qüestió va ser: "Eixe què és, mulato, fill de pare blanc i mare negra?"
Ja dic, el comentari en si no té més inconvenients, és més, és lògic. Però el to utilitzat anava carregat de masclisme i de racisme. Per a eixe home que ho va dir, estava clar que el pare només podia ser blanc, i la mare negra; al revés haguera sigut impossible. Com una blanca anava a fer-ho amb un negre? Impossible: això no cap en el cap d'un tio que li casca a la seua dona i que per a més inri, li diuen Albí.

CONTRADICCIONS

Este matí he sentit una conversa que m'ha deixat esbalaït. Un dels interlocutors era un caçador que portava un gos de caça lligat amb una corda i l'altre un vell que té llogats a tres homes pagant-los un jornal de misèria.
La conversa girava al voltant dels conills: el vell deia que era un enamorat dels animals i que li encantava veure els conillets córrer per la muntanya; el caçador deia que també li agradaven molt els animals, i que per això s'havia fet caçador, doncs ell no era d'eixos que ixen a caçar i maten quinze o vint conills i damunt s'ufanen de la matança, o dels que cacen amb un furó, ell en mata tres o quatre i ja en té prou. El vell assentia amb el cap mentre mirava els esclaus com treballaven.
I jo incrèdul escoltava i alusinava: o siga que, un, amant dels animals, tracta a les persones pitjor que a ells; i l'altre, amant de la natura, es dedica a matar animals per amor.
No ho entenc.

FALTA D'ORGANITZACIÓ DE L'AGÈNCIA VALENCIANA DE SALUT

Sóc donant de sang des de fa uns quants anys, i el que està passant enguany no ho havia vist mai. Resulta que l'home pot donar sang quatre vegades a l'any, i la dona tres, és a dir, que els homes donem sang cada tres mesos. Coincidint amb estos terminis, cada tres mesos més o menys, ve al meu poble la unitat mòbil de transfusions de l'Agència Valenciana de Salut per a fer les extraccions. Uns dies abans que vinguen, envien a casa una carta informant del dia, l'hora i el lloc on es realitzaran les donacions, i eixe mateix dia al matí fan ban en el poble per a recordar als possibles donants que a la vesprada es faran les extraccions.
Doncs bé, en la donació passada ja em va ocórrer però al final vaig aconseguir donar sang, però hui ja no ho han consentit. L'últim dia que vaig donar va ser el 5 de juny, sent hui el dia 8 de setembre, en la pràctica han transcorregut més tres mesos des de l'última donació, i per tant podria donar sang, és més, segons m'ha informat el metge, el temps mínim entre donació i donació és de dos mesos, per tant, on està el problema? Resulta que si comptem un any a partir de hui cap arrere, veiem que de les quatre donacions legals que es poden realitzar en un any, la primera va ser el dia 10 de setembre de l'any passat, o siga, que falten DOS DIES! per que haja transcorregut el termini legal establit d'un any per a fer quatre donacions. Per dos putos dies no puc donar sang, i no sols jo, sinó també tots els que van acudir a donar sang eixe dia 10 de setembre de l'any passat i que han realitzat les quatre donacions, tampoc hui podran donar sang.
M'he queixat al metge encarregat de les donacions, i també ho faré a l'Agència Valenciana de Salut, perquè és absurd, que després de fer tanta propaganda demanant voluntaris per a que donen la seua sang, i més encara a l'estiu, que per falta d'atenció i organització, es tiren a perdre unes quantes donacions.

XAMBITER I XÀMBIT

Fa uns quants anys existia la figura del xambiter. Era l'home que anava pels pobles amb un carret on guardava un perol ple de gelat. L'home anava pels carrers i els que el veien anaven i li compraven un xàmbit. Un xàmbit era un gelat que consistia en un tros de gelat que es posava entre dues galetes i es menjava a mos redó.
Tant les paraules xàmbit com xambiter no les trobareu a cap diccionari, jo al menys no les he trobades, i es que estos mots només apareixen en el vocabulari popular.
La paraula xàmbit es un valencianisme produït per la dicció, quasi impronunciable, de la paraula anglesa "sandwich" que en valencià es entrepà o sandvitx.
Per analogia, al gelat se li va dir sandvitx o xàmbit, perquè el gelat es posava entre mig de dos galetes a l'igual que el formatge es posa entre mig de dues rosques de pa.
Posteriorment jo recorde que quan era menut, a este gelat li déiem "corte", perquè el gelat es tallava amb un ganivet abans de posar-lo entre les galetes.

EN L'AIGUA

Des de menut sempre m'han atret els llocs on hi ha aigua: els vivers que hi han pels bancals, les aigüeres, els rierols, les fonts, les séquies i canals, els bassals permanents, el riu... Quan veig un lloc d'aquests, sempre em pare a veure si veig alguna granota, si hi han peixos i de quina classe són, quins insectes aquàtics hi han bussejant i quins corrent per damunt la superfície de l'aigua, sostenint-se com si foren Jesucrist quan va caminar per damunt del llac de Tiberíades; també mire si hi ha alguna serpeta d'aigua, un dels animals més difícils de veure, però més fascinants, de vegades es pot veure com trau el cap per entre el llépol, i amb la llengua bífida va olorant els voltants per descobrir alguna possible presa. Entre els insectes que es trobem en estos llocs hi havien uns que tenien l'esquena platejada, que són uns voraços caçadors que quan un insecte estava surant en la superfície de l'aigua, ells anaven per baix i amb unes potes molt llargues que tenen, agarraven la víctima i l'enfonsaven per devorar-la dins l'aigua; també hi havien uns que déiem carrancs d'aigua, negres, amb una cua rígida i dos pinsetes que els servien per agarrar el menjar; també trobàvem les larves dels parotets o libèl.lules, les dels mosquits i uns cucs rojos i fastigosos que es movien pel tarquim.
Anar a caçar granotes a les basses o al riu era tot un deler i fins i tot recorde que una dona del poble ens pagava una pesseta per cada granota que li portàrem, les especulacions sobre el destí de les granotes van anar des que les volia per fer la prova de la granota per veure si estava prenyada, fins si les volia per fer sopa d'anca de granota; quasi vam extingir totes les que hi havien a la bassa Caxotxes; la forma de caçar-les era molt interessant: amb una canya llarga, perquè no podíem entrar dins la bassa, la posàvem suaument baix de la granota, que estava surant en l'aigua, ella pujava a la canya, s'acomodava, i amb delicadesa, la tréiem de l'aigua, i ja fora, l'agarràvem i al pot.

ARBRES EN CAPTIVITAT

Escoltant la ràdio he sentit una curiosa notícia. Resulta que no sé en quin lloc de Castelló, uns experts van trobar un arbre raríssim, tant que no hi ha cap més en tota la Comunitat Valenciana. Lamente no recordar el nom. Aleshores els científics van arreplegar unes llavors i han aconseguit germinar-les. El què més m'ha cridat l'atenció de la notícia, és que el locutor ha dit que ara criaran els arbres en "captivitat". I jo em pregunte: ¿es pot criar un arbre en captivitat igual que es cria un lleó? Quan un arbre deixa d'estar en captivitat, en quin estat està: ¿lliure? ¿Els arbres són lliures o esclaus depenent d'on creixen o d'on els plante la mà de l'home?
¿Algú em pot traure d'aquest entrebanc?